Impuls per a un altre cicle

a l'alça

Puyol per sempre. Ha estat la notícia de la setmana, al marge dels partits, i pel que s'escolta, la gent l'ha rebuda amb molta satisfacció. Crec que és just. Hi ha l'excepció que un jugador tan veterà no hauria de disposar d'una ampliació tan llarga. Però seria injust calibrar Carles Puyol per la veterania quan som davant la màxima expressió de la professionalitat. Sense cap reserva, enhorabona, perquè t'ho mereixes.

Que poc que ens costa mossegar l'esquer que ens posa l'exèrcit periodístic del madridisme. Hi caiem de quatre potes. És tan fàcil suggestionar el barcelonisme i les seves guerrilles. Diuen que el Barça està acabant un cicle i aquí tothom corre desesperat no se sap ben bé on. Per això m'agrada Pep Guardiola, que s'ho pren amb la flegma necessària no només per no donar importància a la cosa insubstancial, sinó que amb el seu gest reclama grandesa al barcelonisme. Sí, aquí és on peca aquesta entitat, que acumula i acumula èxits i no acaba de desempallegar-se d'aquest mort que arrossega des de fa anys en forma de complexos. Com pot ser que un trist muntatge per buscar les pessigolles, com quan es posa en dubte si aquest Barça, amb dues ensopegades, havia agafat el camí sense retorn cap al final d'un cicle, acabi amb un mal de cap generalitzat i el consegüent riu de tinta? Bé, sí, suposo que tots ho sabem, com funciona aquest circ mediàtic, en què un esternut d'un indocumentat por esdevenir una suposada grip A. Potser la culpa no és de qui fa l'esternut, sinó d'aquells que l'envolten i treuen el mocador. En fi, una metàfora potser una mica enrevessada per arribar a dir que el barcelonisme, fins i tot els mitjans que tracten la informació del Barça, haurien de volar més alt quan es troben una intoxicació produïda a la factoria del madridisme.

De tot plegat, el millor sens dubte és observar que res ha canviat i que el màxim nivell d'exigència que marca l'entrenador del Barça es manté amb la mateixa vitalitat, prova d'això no només és el 6-1, sinó l'actitud dels futbolistes durant el partit.

Posar en dubte el Barça és dubtar de la feina dels seus professionals, i aquí és on realment podem arribar a patinar. Coneixent l'expedient que està omplint el preparador barcelonista des que va arribar, hauria d'alliberar de tensions els seus aficionats, especialment quan agents externs ofereixen una visió pertorbada i viciada del moment del Barça. Hi ha motius per estar tranquils, per confiar-hi, per acceptar que l'equip està en bones mans, a les mans que més desitgen el bé del Barça. Per això, un empat a València o una ensopegada contra el Rubin Kazan s'haurien d'encaixar en el personal com petites probabilitats que formen part del negoci, i que poden passar. Una altra cosa és si al moment l'acompanyés una certa lleugeresa del seu entrenador, que no és el cas. Mentre això estigui sota control, tranquil·litat, que el cicle segueix la seva marxa i, en tot cas, si algun cicle comença, sembla que és el de les golejades.

de baixada

Els ultres de l'Atlético. El desgavell dels ultres en els nostres estimats esports es va cobrar aquest diumenge un episodi surrealista quan l'Atlético de Madrid va permetre a una comissió dels seus seguidors més violents mantenir una reunió amb els capitans de l'equip per tractar la situació nefasta de l'entitat. Això no és seriós i la comissió antiviolència hauria d'entrar de ple en aquest vodevil de la capital.