Melodies secundàries

En un dels seus reculls sobre el joc, un entrenador contemporani recorria a la música per il·lustrar la figura d'un futbolista infravalorat. «Hi ha melodies que entren bé amb el temps. Les escoltes sense entusiasme fins que un dia hi trobes el gust.» La metàfora valdria per a Seydou Keita, de moda pel seu hat-trick contra el Saragossa i per la gradual adaptació que ha completat a un estil de futbol que desconeixia quan va arribar. També val per assenyalar Touré Yaya, a qui des de fa temps tenia subratllat per dedicar-li aquesta columna. Ho faré avui. No és cap secret que Touré i Keita guarden un gran paral·lelisme. La indissociable qualitat física de la seva raça, la condició d'exponents de l'assentament del futbol africà en les grans lligues d'Europa i, sobretot, els dubtes amb què van ser rebuts al Camp Nou. Amb antecedents propis d'un rodamón –Bèlgica, Ucraïna, Grècia i França sense haver estat més de dos anys enlloc–, Touré va arribar al Barça perquè Rijkaard, incapaç de reduir el debat sobre la viabilitat o no dels tres baixets –Xavi, Iniesta i Deco–, havia decidit canviar la demarcació del mig centre a un perfil més físic. Una peça que, a més de donar diversitat al mig del camp, assegurés defensivament el joc aeri, escombrés les pilotes dividides amb el cos a cos i protegís els centrals en el replegament. Sempre va fer la sensació que, tot i que havia de provar la seva velocitat en els desplaçaments laterals per corregir els espais, Touré passaria amb bona nota aquest registre. Faltava el més difícil: saber si, acostumat com tants d'altres a un futbol més directe, a elaborar poc i a despenjar-se en atac com a segon migcampista, seria transcendent en la gestió d'una possessió que voreja el 70%. O sigui, guardar la posició, no generar pèrdues, seguir el ritme del talent dels interiors i eliminar línies de pressió amb la passada. Tres anys després, la resposta és clara: Touré està entre els 30 aspirants a la Pilota d'Or.