Referents

1. Fàstic

És la sensació que tenim del que està passant cada dia al nostre estimat país. Sóc conscient que alguns no som gaire llestos i no donem per a més i, per tant, ens hem de guanyar la vida treballant cada dia. Però d'aquí a que pensin que som imbècils hi ha distància. El cas Pretòria, el de Santa Coloma de Gramenet i el del Palau de la Música (i els que sortiran...) porten a la decepció general. Intueixo desànim. I desconfiança en els referents. Qui ha de liderar Catalunya per sortir de la crisi i lluitar a favor dels interessos dels ciutadans? Ens refiem o no dels nostres polítics? I dels grans cognoms de la societat? Qui està podrit i qui no? Per què sempre busquem culpables fora de les nostres fronteres i molt poques vegades (o mai) ens mirem la nostra panxa? Per què volem tenir sempre raó sense comptar amb els arguments que ens la donarien? Ja sé que no tots són iguals i també que cal no defallir. I continuar caminant, perquè l'objectiu és clar i cal lluitar-hi. Encara que a vegades costi.

2. Guardiola

En el futbol no hi ha dubtes. Hi ha un referent. Pep Guardiola és la llum no només dels barcelonistes. A Can Madrid també voldrien un entrenador com ell. I al Manchester. I a l'Inter. I al Bayern. Alex Ferguson, José Mourinho i Louis van Gaal ho han guanyat tot (o quasi tot) però generen conflictes (l'escocès està pendent d'una sanció, el portuguès està casat amb la polèmica i l'holandès viu enamorat de si mateix, la qual cosa no el deixa veure la realitat de la vida). El de Santpedor és fons i també forma. És respecte al rival, a l'afició, al club... I també defensa dels valors que ho han de fer créixer tot (el club i el país): cultura de treball, recerca del talent, eliminació dels egoismes i visió d'equip. Equip, paraula clau. I una cosa més: Guardiola, en les seves intervencions davant la premsa, dóna un missatge ple de sentit, entenedor i coherent. Sense esforç, perquè diu el que pensa, és transparent. Cadascú en el seu terreny, però alguns haurien de preocupar-se per la pèrdua de continguts en el seu llenguatge. I no parlo de futbol.

3. Valdano

Un altre cas complicat. L'argentí és la mà dreta (o millor la mà esquerra, per mirar de respectar les ideologies) de l'ésser superior, Florentino Pérez. Jorge Valdano parla bé encara que, de tant en tant, no faci honor a la seva preparació i caigui en populismes barats propis d'altres temps per aixecar la moral del madridisme (i de l'espanyolisme més ranci). El problema de Valdano és que, a banda de xerrar, hauria d'executar. I tot ho hauria de fer sense cap esforç. Com ho fa cada dia Pep Guardiola. Però li costa. No pot perquè és esclau d'un president que fa que hagi de defensar polítiques en les quals no creu: un entrenador que vol tenir la pilota amb jugadors que prefereixen contraatacar, fitxatges prepotents que ensorren el planter, egos pujats que no saben el que significa la paraula junts, aptituds que no entenen d'actituds... Un altre referent llençat a les escombraries per prostitució de la idea original. El madridisme podrà creure en ell?