Autodeterminació cada setmana

L'altre dia em van explicar un concepte esportivopolític que sembla que té més pes del que aparenta a primer cop d'ull, però si ens hi fixem bé podem entendre que és molt seriós. El vivim cada setmana i no en fem prou cas. Els equips catalans de les competicions dirigides per la federació espanyola sempre juguen amb àrbitres estrangers. Sí, és veritat. En no poder dirigir equips catalans àrbitres de la nostra nació ho fan d'una altra, fet que sense voler qüestionar, ara per ara, el 2009, l'equanimitat dels àrbitres espanyols, és indiscutible que ho fan persones d'adscripció ideològica nacional aliena a la nostra, gent esportivament educada en els valors d'un altre país. En el present, té una importància més relativa, però les lligues robades, els arbitratges sospitosos, els penals no marcats i els que sí que han estat castigats s'expliquen sovint si pensem que al darrere hi havia el feixisme franquista en què els més fanàtics tenien més pes o els estranys arbitratges que, de tant en tant, toquen als equips nacionals catalans. Mai se m'oblidarà el robatori a la UE Sant Andreu –equip que du a la samarreta les quatre barres i té un himne en què s'enalteix el nostre país de manera concreta, precisa i valenta– l'any 1992 en el seu intent de pujar a segona A. En el tema dels jutges tots creiem que quan la justícia no és discreta és un vodevil que nega ja el concepte de justícia, i aquests dies en tenim una mostra d'escàndol si comparem les accions judicials del «cas Millet» amb les dels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i altres. En cada partit ens identifiquem amb un equip, una manera de fer, d'entendre el futbol, uns colors. Per això el futbol fa via en la nostra adscripció ideològica i nacional. Ser d'un club, defensar un nom o un altre està carregat de valors culturals, nacionals i polítics. Els únics que ho ignoren són els que amaguen el cap sota l'ala o tenen por d'autodeterminar-se, de voler ser lliures.