Benvingut, mister Tour

Oh, la la! Regarde tous ces gens! Qu'est ce qu'ils font?

Ils attendent l'arrivée de la course!

Une course? Quelle course?

Le Tour de France, bien sûr!

Aquest bocí de text, pronunciat amb entonació afectada a l'estil Louis de Funes / Général De Gaulle, va ser el primer diàleg en francès d'un llibre de text usat en els primers anys del batxillerat unificat polivalent, d'aquell temps en què hi havia tres classes de francès i només una d'anglès.

I quan el Tour ha arribat a aquest costat de país, fins i tot els francesos (i franceses) amb què podries practicar, ja se't dirigeixen en anglès. Avui, però, és més fàcil entendre's, perquè ja no has de traduir els francs a pessetes. El kit oficial, vint euros. La gorra quinze. La samarreta de cotó, quinze. El maillot jaune, idèntic al del líder de la cursa, 65 euros.

Vaig veure molta gent equipada amb records de la prova esportiva amb més noms, tòpics, cursis i recurrents: La Grande Boucle, la serpiente multicolor, la ronda francesa, la prueba por etapas más famosa del mundo... I vaig veure molts de fetitxistes.

Vaig tenir la sensació que tots en som una mica, de fetitxistes, que tots tenim un no sé què que ens fa sortir al carrer a adorar uns ídols. De l'esport? O famosos als quals reconeixem un mèrit?

Per què vam sortir, sinó, de casa per veure el Tour, si l'haguéssim vist millor escarxofats al sofà de casa. Fins i tot, els jubilats, pares i avis octogenaris, van aguantar tres i quatre hores a peu dret per veure passar els 177 corredors —només 180?, però si no ho sembla!

Sort que si t'estaves a la Devesa, al passeig de la Copa, els podies veure arribar, signar, quan els entrevistaven i mentre pujaven a la bicicleta i s'anaven a col·locar per sortir del rellotge de la Devesa. Perquè, si no, hauríem sentit ziu!, els hauríem vist passar uns segons més, ziu! ziu! ziu! I no hauríem sabut què contestar a una astorada jove fotògrafa que a la plaça de Catalunya de Girona va preguntar «Tornaran a passar?» «Ja han passat; tens temps d'anar a Barcelona, a Andorra o a París!» Ziu! I malgrat tot, quina il·lusió si l'any vinent tornen! Ens tornarem a mobilitzar, potser més gent es vestirà de groc i tornarem a fer mitja festa, perquè de fer mitges festes, de combinar festa i feina, en saben un niu; ho fem més bé que ningú per Sant Jordi.

Els botiguers, crítics quan els toquen el plat bonic, es passejaven amb cara de satisfacció. Crec que la seva cara era perquè la cosa els havia anat bé, no a nivell individual, ans col·lectiu. Hi vaig veure capellans, membres de la cúria, i un capellà secularitzat, exmissioner, caminador i ciclista que em va fer veure una cosa d'aquelles que només poden percebre els rics d'esperit: «Fixa't quanta alegria! Vols dir que hem de mirar només els rèdits econòmics? No val la pena invertir alguna pela per fer repartit felicitat a tanta gent?»

Si a Perpinyà hi va anant de tant en tant, deu ser per alguna cosa. Aparcar lluny? Anar a peu? En bici? Deixar el cotxe a casa? Molèsties? Si el poden fer venir de tant en tant, veurem gendarmes que ens faran recordar aquells ximples de Saint-Tropez i a Nova York, veurem els ídols del Tour que no vam conèixer, com el Bahamontes dels nostres pares, el Pou Pou Poulidor dels francesos, el gran Hinault, el nostre Armstrong i veurem la ciutat plena de caçadors d'autògrafs, de ciutadans d'arreu del món i de jubilats entranyables. I, fins i tot, haurem après alguna cosa!