Quan l'èxit puja al cap

“Si pugem no perdrem el cap.” És la frase que últimament ha repetit el president del Girona, Joaquim Boadas, i que farà bé de seguir al peu de la lletra si l'equip aconsegueix l'ascens a la màxima categoria, tenint en compte l'experiència dels dos últims equips catalans que van pujar a primera. El Nàstic i el Lleida només hi van estar un any i no van aprofitar el pas per l'elit per consolidar-se entre els grans. El Nàstic va oblidar la seva història modesta i va viure un mal any a primera, amb canvi de tècnic, crisi institucional i descens ràpid a segona A. Després, va pagar car l'excés d'ambició per tornar a primera, ja que va gastar més del que tenia, fins a generar un deute superior als sis milions d'euros, i va tornar al pou de la segona B.

L'ascens del Nàstic a primera el juny del 2006 va fer aflorar el sentiment nastiquer, molt arrelat a Tarragona però que havia estat molts anys amagat per la llarga travessia per segona divisió B i tercera. La gran temporada de l'equip de Luis César a segona A i el consegüent retorn a primera 60 anys després van desbordar l'eufòria a la ciutat, que es va llançar als carrers. Unes 15.000 persones van seguir en directe a través d'una pantalla gegant a la plaça de la Font el partit en què el Nàstic va aconseguir a Xerez l'ascens matemàtic i desenes de milers de persones van participar en la rua per celebrar-ho.

El Nàstic, un club que no arribava als 2.000 socis quan estava estancat a segona B i que va arribar als 6.000 amb l'ascens a segona A, va acabar el curs de l'ascens amb 7.500 i, en la campanya a l'elit, va augmentar la xifra fins als 12.200 abonats. Per encabir-los al Nou Estadi, que tenia una capacitat per a 11.000 espectadors, el club va incorporar una graderia sobre la preferent amb capacitat per a 3.600 persones. Es van arribar a projectar un nou estadi i una ciutat esportiva, però mai no es va ni posar la primera pedra. Després de gestionar uns cinc milions d'euros de pressupost a segona A, la xifra es va augmentar fins als divuit milions. Era, però, el més baix dels vint clubs de primera.

El Nàstic va apostar per mantenir el tècnic de l'ascens, Luis César, i la seva columna vertebral, i va reforçar l'equip amb onze fitxatges, la majoria amb experiència a primera. L'exigència de la màxima categoria no va trigar a passar factura i el Nàstic va arribar a la jornada 12 cuer amb només cinc punts –a quatre de la zona de permanència– i amb l'afició disgustada pel joc i pels resultats. Això va fer que, malgrat que només era el mes de novembre, el consell destituís Luis César i el rellevés per Paco Flores. Amb el tècnic barceloní, el Nàstic va aconseguir algun bon resultat –golejada a l'Espanyol, victòria contra el Sevilla, triomf a San Mamés...–, però no va evitar acabar la temporada últim amb 28 punts, a dotze dels llocs de permanència.

Aquella temporada no només va ser negativa en l'aspecte esportiu, sinó que es va aguditzar una antiga fractura social. Unes crítiques de l'alcalde de Tarragona de llavors, Joan Miquel Nadal, contra el projecte van desencadenar la dimissió del president, Josep Maria Andreu. Per succeir-lo, els accionistes de referència es van dividir en dos bàndols, l'encapçalat per Jordi Virgili, amb el suport d'Andreu, i el del principal accionista, José Luis García, que es va imposar i va nomenar president Xavier Salvadó.

Ja a segona A, el Nàstic es va marcar l'objectiu de tornar a primera. Amb el doble de pressupost que en els anteriors cursos a segona A, el Nàstic va gastar més del que tenia i generava per bastir un projecte massa ambiciós. Tot i la despesa, sobretot en fixatges, l'equip mai no va tornar a lluitar per l'ascens i, amb el pas de les temporades, cada cop patia més per mantenir-se a segona A, i l'afició, a la qual s'havia venut un projecte massa engrescador, estava cada cop més molesta i desenganxada. A més, de nou amb Andreu i Virgili al capdavant, es va descobrir que els anys posteriors al descens a primera, els de Salvadó van generar un deute superior als sis milions d'euros, contra el qual el Nàstic encara lluita. Hipotecat econòmicament per haver perdut el món de vista, el descens a segona B va ser inevitable.

Així, set anys després de l'ascens que va fer embogir una ciutat, es pot afirmar que el club tarragoní no només no va saber aprofitar el gran creixement social i econòmic provocat pel pas per primera, sinó que ho ha acabat pagant molt car. Està endeutat, en perill d'entrar en concurs de creditors, ha perdut 9.000 socis respecte als que tenia a primera –en té uns 3.000, per sota fins i tot dels números de les anteriors temporades a segona B– i aquesta temporada ha vist com se li ha escapat un ascens a segona A que la SAE veia com l'única forma de salvació econòmica.