La cultura de l'esforç

L'atletisme al nostre país, tot i la tradició, el nombre de practicants i els clubs centenaris, no ha tingut l'oportunitat de tocar massa vegades l'èxit de les victòries. No va ser fins a la dècada dels vuitanta, més o menys, que van arribar els primers, però tímids, reconeixements. Va ser amb la medalla d'or de Jordi Llopart als 50 quilòmetres marxa dels europeus de Praga del 1978, i sis anys més tard amb la medalla de bronze del migfondista cantàbric però fet a Catalunya José Manuel Abascal, en els 1.500 als Jocs de Los Angeles.

Llopart i Abascal, els primers de pujar a un podi de prestigi, eren dos clars exemples d'un seguit d'atletes que s'entrenaven en unes instal·lacions deficients, amb molt poc suport de l'administració però també amb una indiferència mediàtica i social considerable. Fer atletisme en aquells temps no tenia el reconeixement que sí que té avui. Jordi Llopart sempre parlava de les rialles que havia d'aguantar quan s'entrenava, seguit per la moto del seu pare Moisès, per les carreteres de Canet, Sant Pol i Sant Cebrià. Em sabria greu deixar-me noms però no em vull estar de citar alguns dels atletes d'aquella època: Carme Valero, Tere Rioné, José Luis Moracho, Carles Sala, Toni Corgos, Roger Oriol o Josep Marín, entre molts d'altres. El que feien tenia molt de mèrit. La majoria estaven lluny de les grans estrelles mundials, sabien que mai podrien ser com ells però s'esforçaven i sacrificaven el que no estava escrit per millorar encara que fos la seva marca personal. Amb l'arribada dels anys noranta i els Jocs de Barcelona, hi va haver un canvi radical. Va sorgir una generació molt potent d'atletes, la majoria dels quals tenien marques de primer nivell mundial.

Avui, però, dues dècades més tard, hi ha un notable i preocupant retrocés. S'ha evidenciat en els mundials de Berlín celebrats recentment. Les úniques dues medalles i la majoria de llocs en les finals de la delegació espanyola les han aconseguit atletes que estan per sobre dels 30 anys o fins i tot que s'acosten als 40. Un senyal clar que no hi ha relleu generacional en aquests esportistes d'elit. Hi ha qui apunta com a principals causes una crisi de valors esportius entre els mes joves. Diuen alguns entrenadors que avui és molt difícil trobar joves disposats a dedicar hores i hores a l'entrenament i compaginar-ho amb els estudis o el treball. Per suposat que hi deu haver alguna excepció, però lamentablement es poden comptar amb els dits d'una mà.

Aquest cas de l'atletisme el podríem traslladar segurament a molts altres ordres de la vida. Es perillós generalitzar, però no em negaran que estem aparcant massa valors perquè ens semblen prescindibles i que potser entre aquests hi ha, amb lletres majúscules, el de l'esforç. Qui haurà enganyat als joves d'avui dient-los que sense esforç també s'arriba on volen?

Seria bo que el que s'ha detectat amb l'atletisme espanyol arran dels resultats de Berlín serveixi per obrir-nos una mica més els ulls sobre aquest problema que no només afecta l'esport.