Tot per l'amistat

a l'alça

Robatori de jugadors. El cas del jove Gael Kakuka ha posat en una situació molt compromesa el Chelsea, i també la FIFA. S'aplaudeix en la comunitat futbolística que es penalitzin equips d'aquesta mena, encegats i sense cap criteri a l'hora de fitxar. Però potser la cosa, per fer-la bé, no hauria d'acabar aquí i s'haurien de perseguir els estranys canvis de residència per contractar joves promeses. Llavors, aquí ja tremolaria tothom.

Joan Laporta ha ordenat un canvi: veient la nul·la acceptació que hi ha a l'entorn i a dins de la junta directiva perquè Sala i Martín encapçali la renovació del consell barcelonista en les pròximes eleccions, l'actual president ha fet escalfar un altre cop Alfons Godall. Aquest, fa mesos que va llançar la tovallola per desinterès i l'excessiva responsabilitat que li venia al damunt. Sorprenentment, ara s'ha postulat com a candidat del continuisme. Bé, l'assenyala Joan Laporta, perquè és qui remena les cireres en aquest negoci i el candidat de la junta serà qui ell avali. D'això es desprèn un fet irrefutable: Laporta gira l'esquena definitivament a Jaume Ferrer, malgrat que aquest tingui alguna possibilitat de ser l'escollit després de l'entabanada a la qual ha estat sotmès no només per Laporta, sinó pel mateix Godall. Per tant, el projecte de Ferrer, si és que hi és, haurà de caminar al marge del suport que pensa abocar Laporta en l'escollit.

Veient aquest nou gir, i qui sap si penúltim d'aquesta història, Godall és a Laporta i al laportista el que Gaspart va ser a Núñez i al nuñisme? No ho crec, especialment per un fet demostrable: Gaspart tenia un projecte personal que arrenca fins i tot des de les eleccions de 1978 quan Núñez va ser elegit president, i Godall no el té. A favor de Godall, així d'entrada, té que Laporta estarà amb ell ara, durant i després, cosa que Gaspart sempre va lamentar del seu mentor, perquè va entendre que va deixar-lo sol. No només el va abandonar, sinó que Núñez poc després de començar aquell estiu del 2000 va dir el següent: «El projecte de Gaspart no és el meu.» Era una manera de sentenciar-lo públicament i de marcar una ratlla entre el nuñisme i el que venia a partir de llavors. A Godall, d'entrada, el cabal de simpatia de Laporta el protegirà des que es faci pública aquesta designació fins a l'últim dia de les eleccions. Però sembla difícil que un cop consumada la presidència, si així fos, Laporta desaparegués de l'ombra del nou president.

El barcelonisme no està contra el projecte. Fins i tot dir que un és part d'ell sembla que afegeix un plus. Però una altra cosa és parlar del president i aquí és on el barcelonisme no aboca tanta simpatia. Per tant, es fa difícil entendre aquesta aposta que, primer, no neix com a projecte personal, sinó com un gest d'amistat i m'atreviria a dir fins i tot de subordinació, d'una admiració que transcendeix el Barça. Amb Godall es fa dubtós entendre que arriba un projecte personal, perquè es tracta d'un acte d'amistat que voreja l'embadaliment cap a Laporta. Una perillosa aposta, si més no, quan la gent potser no vegi en Godall la cara amable del laportisme, sinó un titella al servei de l'expresident.

de baixada

No estem tan malament. Laporta ha tingut una altra oportunitat de fer un gest d'humilitat en la reunió de penyes a Múrcia, però va preferir presumir. Ningú li posa en dubte la gestió del curs passat, que és de premi, però dir que el Barça no estava tan malament és com una mofa a gran part del barcelonisme, que l'estiu del 2008 el volia fer fora. Després es pregunta sorprès d'on sorgeix el rebuig que tant li pesa.