LA CONTRACRÒNICA
PEP RIERA
El campió marca el territori
Començar la lliga de campions amb un partit que podria ser una final no és fàcil. Ni el Barça ni l'Inter el van jugar com si fos una final, òbviament. L'equip de Guardiola va ser intel·ligent: va marcar el territori, que és una postura adient a l'obertura de la competició. Va saber transmetre que no afrontava el partit com si fos decisiu, però ho va fer amb la competitivitat suficient per enviar a tots els seus rivals el missatge que per destronar-lo hauran de ser molt forts, molt competitius i, a més, tenir una mica de sort.
El Barça va empatar el partit però va guanyar clarament el contrast de sensacions. No va marcar, però va ser molt més poderós que l'Inter. Guardiola i Mourinho sabien que el partit d'ahir no era res definitiu, tot i que era una mica més que un simple tempteig. El Barça i l'Inter són dos pesos pesants que és probable que es trobin més endavant en aquesta mateixa competició, més enllà de l'enfrontament en la segona volta de la lligueta. Era difícil que cap dels dos equips patís desperfectes irreparables, i al final cap dels dos en va tenir. Però tothom va veure que és l'Inter l'equip que té més camí de millora per recórrer si vol rellevar el Barça en el palmarès de la competició. El Barça, en canvi, si aquest enfrontament es repetís en una semifinal o en una final només hauria de jugar amb una marxa més que ahir, amb un punt més de velocitat i malícia. O sigui, amb Iniesta com a titular.
El partit va tenir la tensió emotiva dels partits entre colossos. En l'aspecte futbolístic, en canvi, és millorable. Hi havia molt bons futbolistes sobre el camp, però l'ocasió no exigia el seu millor futbol. I tant o més que el resultat, importava poder contrastar la capacitat competitiva. El Barça va sortir reforçat, perquè va tenir més la pilota, va dominar escènicament, va crear més perill, va estar més a prop del gol, i es va defensar tant o més bé que l'equip italià, que juga sense italians (almenys fins que va entrar Santon en el tram final). Menys en el marcador, l'Inter va estar un punt per sota en tots els aspectes. En la primera part, l'equip de Mourinho es va atrevir a discutir la proposta creativa del de Guardiola. En la segona només es va preocupar de no sucumbir. No semblava de Mourinho, l'equip neroazzurro. També volia la pilota i durant els primers minuts es va veure un partit d'anada i tornada, amb poc migcampisme. Uns i altres arribaven amb relativa facilitat a l'àrea rival, però el Barça una mica més sovint i amb una mica més de perill. Sempre va estar un punt per sobre del rival. Aspecte a aspecte, va ser superior en general, però no va concretar. Els blaugrana no tenien punch, però tampoc punts flacs. Passaven els minuts i el marcador era l'únic que no volia reconèixer les prestacions superiors del Barça. Sí que les va acabar reconeixent l'Inter. Segurament de mala gana, perquè el seu esforç no desgastava ni inquietava els blaugrana. La tossudesa identitària del Barça va ser tan ferma i constant que l'Inter també es va acabar assemblant a l'equip que s'espera d'un entrenador com Mourinho. Tot i que havien de ser els locals els que anessin a buscar la victòria, van acabar emmurallats davant de Julio Cesar i van limitar les seves possibilitats de victòria a una pilota llarga a Eto'o o Milito. El Barça s'havia instal·lat dins el camp local, però no va cometre errors irreparables per facilitar cap contraatac. En qualsevol cas, ho va solucionar amb algunes faltes tàctiques. El desequilibri en el marcador va estar molt més a prop en l'àrea local. Però si el Barça no va marcar va ser perquè va faltar un punt de verticalitat i malícia en els últims metres. L'aglomeració també li va impedir crear situacions de superioritat. I també perquè l'àrbitre no va xiular unes mans clares dins l'àrea. Al final, l'equilibri només va existir en el resultat i en el repartiment de punts. El resultat impedeix dir que Guardiola va guanyar la partida a Mourinho. Però sí que li va exposar quina és la situació: el Barça és millor que l'Inter.
En l'intrapartit també hi havia l'enfrontament que representaven Eto'o i Ibrahimovic, l'al·licient més cridaner per l'intercanvi de samarretes durant l'estiu. Com era lògic, no hi va haver conclusions definitives. Cap dels dos no va marcar. Però a to amb les prestacions col·lectives, el suec va ser més incisiu que el camerunès. Va tenir la seva gran ocasió en el minut 7, amb un control marca de la casa però amb una rematada massa esbojarrada, i va estar a prop del gol unes quantes vegades més. Eto'o, en canvi, només va rematar a porteria en un xut de falta llunyà i innocent. L'únic que va quedar clar és que tots dos estan supeditats a les prestacions col·lectives, i ara és el suec el que juga amb el context a favor.