LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Tirania ultraortodoxa

Aquest cop, sí. Amb el permís de Guar­di­ola, cele­brem la victòria a El Sar­di­nero. L'equip va sor­tir al camp, cadascú es va col·locar a la seva posició, l'àrbi­tre va xiu­lar el començament i va començar el fes­ti­val del toc de pilota de l'equip blau­grana. Des de l'ortodòxia més orto­doxa, si es per­met l'èmfasi i la repe­tició. A Guar­di­ola no li havia estat bé la manera de gole­jar l'Atlético i, com sem­pre, ho havia rao­nat per­fec­ta­ment. No era cap atac d'entre­na­dor. El resul­tat és impor­tant, però hi ha una cosa fona­men­tal, que és la manera d'acon­se­guir-lo. Si l'equip juga com ho ha de fer, els resul­tats en seran la con­seqüència lògica. I el dia que es perdi, sabrà on ha de tor­nar, diu. També és cert que Guar­di­ola va exa­ge­rar una mica, pre­me­di­ta­da­ment. Enmig de l'auto­sa­tis­facció gene­ral, va creure con­ve­ni­ent subrat­llar les coses que el seu equip havia fet mala­ment con­tra l'Atlético. Però és que també en va fer unes quan­tes molt i molt bé, com ara la capa­ci­tat de desac­ti­var la defensa avançada i les línies jun­tes de l'equip d'Abel Resino. Ho va fer jugant a velo­ci­tat de ver­ti­gen, d'aque­lla manera que, quan s'hi posa, no hi ha cap equip que resis­teixi el ven­da­val. La part de raó que Guar­di­ola va res­sal­tar és que el seu equip va entrar massa sovint en el desor­dre que carac­te­ritza la manera de jugar de l'Atlético, que és un tret iden­ti­tari de l'equip madri­leny. Guar­di­ola és tan exi­gent que fins i tot vol gua­nyar anul·lant l'ADN dels rivals.

El Racing de San­tan­der, a diferència de l'Atlético de Madrid, no té la capa­ci­tat innata de sem­brar el caos. A més, se li va ajun­tar un altre fac­tor deter­mi­nant: el Barça va jugar amb el manual sota el braç. El par­tit va ser un monòleg. Col·lec­tiu, orques­tral, però un monòleg blau­grana. Per si de cas, Guar­di­ola va treure dos dels nous de l'equip titu­lar (Txi­grinski i Maxwell) i només hi va man­te­nir Ibra­hi­mo­vic, que és el nucli cen­tral de l'evo­lució del joc blau­grana, la nova peça que ha de ser­vir per ampliar la gamma de recur­sos dese­qui­li­bra­dors de l'equip. Jo diria que ja està inte­grada, tant pel que fa a l'efec­ti­vi­tat de cara a por­te­ria (surt a gol per par­tit en la lliga, i això que tot just s'està adap­tant) com en l'aspecte de par­ti­ci­par en la com­bi­nació (ja ha fet la seva pri­mera assistència de gol de taló) i en el de la pressió col·lec­tiva. Ara fal­tarà veure fins a quin punt té raó Arrigo Sacchi quan diu que és un juga­dor fort amb els febles i feble amb els forts. S'ha de supo­sar que l'incon­for­misme que l'ha fet venir al Barça és per fer coses que no havia pogut fer a Itàlia, com ara dis­pu­tar par­tits dels més impor­tants i gua­nyar-los. Ja arri­barà el moment.

Guar­di­ola també va fer repe­tir titu­la­ri­tat a Ser­gio Bus­quets. Aquesta decisió també té a veure amb la seva crida de tor­nar a les essències. El mig del plan­ter és un dels guar­di­ans de l'ortodòxia. Fer fàcils les coses, no per­dre la posició, com­bi­nar al pri­mer toc i donar ritme al joc. El manual fet juga­dor. Amb ell al camp sem­pre és més fàcil que els par­tits siguin de lli­bre. A la davan­tera, els tècnics van dir que el trio estel·lar els havia dit que volien jugar i que no neces­si­ta­ven entrar en les rota­ci­ons. Amb aquest pano­rama humà i amb l'exigència estilística del tècnic, el Racing ja estava liqui­dat abans de la mitja hora de par­tit. Tres gols a la mandíbula i una sèrie de ron­dos ina­ca­ba­bles l'havien dei­xat mare­jat. El Barça havia exer­cit un domini tirànic des de la més pura ortodòxia estilística i els gols n'havien estat la con­seqüència ine­vi­ta­ble. Per cert, Ibra va tor­nar a obrir la llauna.

En l'últim quart d'hora de la pri­mera part es va entrar en una para­doxa. L'avan­tatge blau­grana era deci­siu i el rival es va lliu­rar a la pas­si­vi­tat. No és gens fàcil con­ti­nuar jugant en aquesta situ­ació. No té sen­tit man­te­nir la mateixa tensió perquè només ser­veix per fer un des­gast inútil. I ja se sap que aflui­xar una mica el ritme és un risc per a un equip com el Barça. Sei­xanta minuts de noranta són difícils d'omplir en aquesta situ­ació. El Barça no va córrer cap perill a San­tan­der, però va encai­xar un gol. Res impor­tant, evi­dent­ment. Pot­ser fins i tot posi­tiu, perquè huma­nitza aquest equip que a vega­des sem­bla massa per­fecte. Encara que Messi sem­bla enca­par­rat a demos­trar la seva geni­a­li­tat. Si més no, el seu segon gol va ser­vir perquè la segona part valgués la pena. I perquè l'ortodòxia no sem­bli una cosa pejo­ra­tiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Nacionalitzar l’esport

 

El Pons Lleida fa història

CALAFELL
 
 
Arnau Martínez
Jugador del Girona

“Míchel ens exigeix perquè hi creu”

vilablareix
 

El Bàsquet Girona somriu contra la Penya

girona
 

Canales lluirà galons en la final de 800 m

barcelona / apeldoorn
 

Miñarro, un doctor molt estimat al club

barcelona
 

Crespí fa història en la velocitat catalana

barcelona / apeldoorn