Regalies de broma

En la seva tesi doctoral sobre com reduir el futbol blaugrana, Hugo Sánchez es va deixar tres dades al calaix: una, que el Barça va mantenir el seu índex de possessió –73 per cent–; dues, que els de Guardiola van xutar quinze cops, set a porteria, i tres, que malgrat provocar una pèrdua de fluïdesa en el joc dels locals, l'Almeria se'n va anar del Camp Nou sense posar a prova Valdés. És a dir, tot i avorrir Xavi i Iniesta i deslluir la postal del campió, l'Almeria no va treure al Barça el control del joc, no va fer res tangible que li assegurés no perdre per més gols dels que va perdre ni tampoc va estendre un pla que traduís l'esforç defensiu en una amenaça per a la porteria rival. Davant del micròfon, Hugo va jugar amb parany, va vendre la moto i alguns li van comprar. El mexicà va aprofitar la pobresa del resultat per proclamar la pissarra i mostrar-se davant la lliga com l'home que va frenar el Barça. En realitat, només va aconseguir escapolir-se de la humiliació, que és molt diferent a discutir el partit al campió. Això, a dia d'avui, quasi no ho ha fet ningú. Presentar el legítim model de l'Almeria com l'exemple a seguir per mirar de desconnectar el Barça té gairebé pinta d'acudit. Primer, hipotecar dos futbolistes fins al punt de no acompanyar en el contraatac després de cada recuperació no pot ser mai un registre pensat des de l'ambició; segon, si condemnes el duel a un nou contra nou estàs generant més espai, justament el que menys t'interessa, i tercer, sembla increïble que un finalitzador com Hugo no sàpiga que el futbol es resol a dalt. Va esborrar Xavi, va desllorigar l'estil, però Pedro va marcar i Messi, des de l'eix, va poder destrossar el rival encarant els centrals amb més metres que mai, insinuant una via amb la qual desactivar la sorpresa, o bé amb l'un contra un o bé fent ús de la paret amb Ibra, tocar i marxar. Per bé que amb poca llum, el Barça va dominar l'escena. No, jo no compro a Sánchez ni mitja regalia.