L'estratègia del president

La reunió de la junta directiva del Barça de demà ha generat debat en els dies previs per la divisió que hi ha en la directiva. La possibilitat que un sector demani l'acomiadament d'Oliver fa que es prevegin conseqüències. No se sap ben bé quines. Mentre els opositors interns ultimen una estratègia, el president probablement ja té la seva. Una incursió en una de les fàbriques de pensament laportista pot donar pistes. En aquest cas, és la Fundació Catalunya Oberta.

«La Fundació Catalunya Oberta, creada l'any 2001, és una fundació privada emmarcada en la ideologia liberal sense vinculació a cap formació política, el propòsit de la qual és incidir directament en els estats d'opinió pública de la societat civil. Els dos grans eixos ideològics de la FCO són el catalanisme i el liberalisme.» Així es defineix aquesta fundació, que des de l'estiu del 2008 es pot dir que estableix relació amb el FC Barcelona, en forma de persones i, en els últims mesos, també de continguts. Anem a pams. Abans que res, ja és sabut que algunes persones que actualment formen part del nucli més proper al president del Barça són patrons d'aquesta fundació: Xavier Sala i Martín, directiu; Joan Oliver, director general, i Vicent Sanchis, director de Barça TV. També és de domini públic que aquest nucli dur, més que el conjunt de la junta directiva, és el que marca últimament les directrius ideològiques i estratègiques del club.

No es trobem en els arxius del lloc web de la Fundació Catalunya Oberta referències al Barça més enllà dels últims mesos. El 29 d'agost passat hi ha la primera. La primera, a la secció Confidencial, es titula «Fòbia a Laporta», i es fa referència «als sectors de la premsa que tenen fòbia a Laporta», que «no descansen» perquè el critiquen per haver fitxat Ricky Rubio per 3,7 milions d'euros i «oblidar» que el 1991 el Benetton va fitxar Rusconi per 7,6 milions. La segona referència ja és més recent, del 29 de setembre, i tracta de l'afer de l'espionatge. De fet, el nega. És a la secció El Calbot i es torna a carregar contra la premsa. S'hi diu que «la premsa més atrevida i agressiva de la ciutat» no s'ha plantejat dos aspecte fonamentals. Un, que «ningú ha preguntat qui va espiar el vicepresident que va donar l'alarma al club». I l'altre, que «quin espionatge més estrany és aquell que dóna als espiats l'informe sobre les seves activitats en un sobre tancat i sense que se l'hagi mirat ningú abans». Al marge de tenir, evidentment, informació privilegiada, es planteja sense voler que es va ordenar una investigació sense avisar els afectats i que després se'ls va donar la informació sense consultar-la abans. Senzillament increïble. I més si es va pagar el servei sense que qui el va sol·licitar en comprovés l'efectivitat.

L'última referència ja ens situa en el conflicte intern. En l'editorial de dilluns passat, titulat «Guerra bruta a Can Barça», s'insisteix que «hi ha qui, si no troba conflictes, els fomenta o els inventa. Hi ha molts interessos a Catalunya -polítics, empresarials, periodístics- perquè la candidatura continuista de l'actual president del Barça no se'n surti». «Amb l'excusa dels seus errors o el seu caràcter, senzillament volen acabar amb una manera d'entendre el futbol i el club que lliga amb una visió desacomplexada i sobiranista del país», continua, tal com dia sí dia també ho sentim dir a Laporta. Però l'editorial és contundent quan analitza el conflicte de la directiva. Primer, atribueix «als mateixos afectats» la filtració a El Periódico del contingut dels «informes que els afectaven». I després s'insta el president a «posar ordre». En cap cas l'opció que es recomana és la destituir Oliver. Si, però, que s'insta a alleugerir la directiva: «Si Jan Laporta està interessat a formar una alternativa de continuïtat amb garanties de guanyar les eleccions l'any vinent, hauria de resoldre i tancar les divisions internes. Ni que sigui a costa de provocar alguna dimissió més.» Des del 2005 ja n'hi ha hagut catorze. L'estratègia actual és continuar provocant-ne més. Avís per a navegants.