Dan Carter enyora Cotlliure

Quan el peri­o­dista de l'Equipe pre­gunta a Dan Car­ter que és el que més troba a fal­tar de França, la res­posta és clara: «Cot­lliure; hi vaig pas­sar molts dies quan havia de des­can­sar, men­jant, asse­gut a una ter­rassa o pas­se­jant-me vora el mar. Nova Zelanda és un país jove. Hem de viat­jar a França i Europa per veure monu­ments que tenen segles. La major part són més antics que el meu país. També m'he fet molts amics», diu el juga­dor.

Des­taca la rapi­di­tat amb la qual va ser adop­tat pel club de Per­pinyà. En la llarga entre­vista que li dedica el diari espor­tiu, Dan Car­ter que ara és juga­dor del club de Can­ter­bury, explica que és par­ti­cu­lar­ment agraït a la manera com se'l va trac­tar després de la lesió. «El club va ser fantàstic. Els segui­dors i sobre­tot els juga­dors, i els diri­gents, es van cui­dar molt de mi. Mai me vaig sen­tir sol» diu Dan Car­ter. El juga­dor també explica que es va sen­tir molt impli­cat el dia de la final, com si fes part de la casa, i creu avui encara que pot rei­vin­di­car «una petita part del títol».

Pel que fa el dia de la lesió, el juga­dor afirma que no era total­ment recu­pe­rat d'unes molèsties al tendó, però que va pren­dre la decisió de jugar ell sol, i que el que va pas­sar només va ser qüestió de mala sort.