Futbolistes d'una sola cama

Els diumenges són per a moltes persones dies per dedicar, almenys durant unes hores, a l'esport. Ja sigui per practicar-ne o per gaudir-ne com a espectador, en l'especialitat que sigui. El ventall és amplíssim, perquè hi ha esports per a tots els gustos, categories, nivells competitius i dedicacions, des dels amateurs fins als professionals. A la Garrotxa s'ha gaudit aquest cap de setmana d'una especialitat poc corrent. L'esport, un clàssic: el futbol. Els practicants –i aquí ve l'extraordinari–, esportistes que tenen alguna de les extremitats amputades. El camp municipal d'esports Bosc de Tosca, a les Preses, va ser l'escenari del primer campionat Catalunya Amputee Football Experience, en què han competit les seleccions dels estats espanyol i francès i Polònia. Els jugadors de camp han de tenir amputada una cama o, almenys, una part. Juguen amb crosses i sense pròtesi –se'ls en permet una si els falten les dues cames–. Els porters poden tenir les dues cames, però ha de faltar-los una mà. Després de dos dies de xerrades, entrenaments, clínics i rebudes oficials, dissabte va arribar el moment de la competició, amb la celebració d'un triangular. I ahir es va celebrar la final, que van jugar Polònia, com a local, i la selecció espanyola, com a visitant. El camp es va omplir de gent. Podria semblar que les limitacions físiques han de reduir l'esperit competitiu. Res més lluny de la veritat: els set jugadors de cada equip van anar a totes. Són ràpids en els esprints i els desplaçaments de pilota, xuten amb molta força i col·locació, amb una sola cama retallen amb gran qualitat. Els porters paren i bloquen d'una manera que en ocasions sembla increïble en persones amb una sola mà. Són futbolistes tècnics, intensos i extraordinàriament competitius. Fins al punt que, com en el futbol que ens és més habitual contemplar i sense ser un partit conflictiu –no ho va ser–, va haver-hi ocasions amb altes dosis d'agressivitat. La pancarta de la federació catalana de futbol que es va estendre al principi del partit, en què es reclamava Prou violència al futbol, va accentuar el contrast entre els sans valors que se suposen als esportistes i la realitat de la competició. I és clar, sempre hi ha jugadors nobles i d'altres que no ho són gens; i ahir al camp n'hi havia dels uns i dels altres. Els valors, doncs, de l'esforç, la tenacitat, l'esperit d'equip hi eren presents. Però també la voluntat de guanyar com sigui, encara que sigui traspassant els límits del reglament. El partit –vaja, tota la competició del cap de setmana– va tenir també una altra lectura. Una d'enormement positiva. La d'uns homes que salten sense manies per damunt dels prejudicis socials, del vici de l'autocompassió i lluiten. Lluiten amb convicció per allò que els agrada i els apassiona. Desacomplexadament. Assolint uns resultats admirables. Convertint-se en atletes que practiquen una disciplina esportiva minoritària i als quals, segur, falta reconeixement social i suport econòmic. I com que més enllà de l'espectacle –que ho és, i molt intens i emocionant– i la pràctica esportiva hi ha la competició, cal destacar que la selecció espanyola es va imposar a la polonesa amb un resultat d'1-3 (un dels gols del combinat espanyol va ser de penal). Victòria treballada i molt merescuda, tal com va anar el partit. I molt celebrada pel públic. Davant d'un contrari ferm en defensa, tot i que més tou al davant. Van ser cinquanta minuts vibrants, en què el conjunt espanyol va mostrar una millor col·locació, un millor moviment de la pilota aprofitant tota l'amplada del camp –de futbol set– i sent més efectius davant la porteria contrària. Els trofeus als tres conjunts, als millors jugador de camp i porter, i al màxim golejador van posar el final a la festa que va ajudar a amenitzar, al principi del partit i a la mitja part, l'esbart dansaire Marboleny.