Primer món

Dissabte a la nit, poques hores abans de l'inici del Gran Premi de Malàisia, el canal 33 va emetre un reportatge en què es denunciava la greu situació dels pagesos etíops que es dediquen a la producció de cafè. Fam extrema, analfabetització, malalties… Res de nou quan un país subdesenvolupat és el que produeix per al vergonyosament autoanomenat primer món. En el reportatge es parla de les quantitats globals que mou el cafè cada dia i de com es pot mirar cap a un altre costat quan hi ha en joc el benefici de quatre multinacionals molt concretes. Ja sé que aquest no és el lloc per parlar-ne, potser tampoc el moment, però és fàcil associar Moto GP a una bona tassa de cafè. Sigui en la sobretaula del diumenge, o a primera hora, en curses de matinada com la d'ahir a Sepang, el cafè sempre va lligat a l'èxit o al fracàs dels nostres ídols. Per això, ahir, amb les imatges dels cafeters etíops encara fresques en la memòria, em costava trobar un motiu de celebració quan el venerat Valentino creuava, com a campió, la línia d'arribada. Gran, enorme, fantàstic, sideral, galàctic. Fins i tot podríem definir Valentino amb tanta vehemència com vulgueu i omplir planes i planes d'adjectius. Fins a esgotar-los. Per definir l'Organització Mundial del Comerç en farem prou amb un sol mot: vergonya.