El cicle és blaugrana

El barcelonisme ha tingut tradicionalment una gran propensió a alimentar debats abans d'hora, a veure primer la cara problemàtica de qualsevol conjuntura i, quan les coses han anat bé, a patir per quan deixaran d'anar bé. Allò que, de tan bonic, no pot durar gaire. Aquestes tendències no han estat eradicades –i, si no, vegeu els intents de teoritzar que Ibrahimovic no podria fer oblidar Eto'o que el davanter suec trinxa partit a partit–, però el que ha tingut perplex el barcelonisme en els últims dies és l'intent de crear una crisi i argumentar la fi d'un cicle a partir d'un empat i una derrota accidental. Sense cap més argument. Políticament, la caverna mediàtica espanyola ja ens té acostumats al mecanisme –pervers i professionalment repugnant– d'intentar crear un estat d'opinió favorable a una falsedat a còpia de repetir-la mil vegades fins que, per insistència, pugui semblar veritat. El mateix han intentat amb el Barça, perquè no suporten la insolència del cicle dominant del Barça. Aquesta és, en el dia d'avui, l'única realitat constatable. Tota la resta són cortines de fum per intentar tapar que han perdut la paciència molt aviat amb la nova versió de la galàxia blanca.