Quan el Barça creuava el teló d'acer

3.718 quilòmetres ha fet el Barça fins a Kazan, la capital de la República Federal de Tatarstan, a Rússia. En més de 50 anys de partits internacionals oficials, el club blaugrana mai havia jugat tan a l'est. Per trobar un partit oficial més a l'est, de fet, ja ens cal abandonar Europa, amb la copa Intercontinental del 1992 i el mundial de clubs del 2006, al Japó. En competicions europees, fins ara els partits jugats més a l'est són a Moscou (3.009 km), ciutat que respecte de Barcelona es troba un pèl més lluny que Donetsk, a Ucraïna (2.884 km).

Precisament aquestes dues ciutats, Moscou i Donetsk, van ser les protagonistes del primer desplaçament que va fer el Barça a l'antiga URSS, el 1978. Va ser ara fa 31 anys, el setembre del 1978, en un partit corresponent a la primera fase de la recopa que acabaria a Basilea. Que acabaria amb un somriure d'orella a orella. Va ser llavors quan el Barça, entrenat per Lucien Muller, va enfrontar-se amb el Xakhtar només pocs dies després que fos escollit president un tal Josep Lluís Núñez. Va ser llavors quan el Barça va travessar per primer cop les fronteres soviètiques, va fer escala a Moscou primer i, posteriorment, va empatar 1-1 a Donetsk. I el 1979, travessar aquelles fronteres no era poca cosa. Era creuar aquella línia física que Winston Churchill va batejar com a teló d'acer.

«Nosaltres també veníem d'una dictadura, per la qual cosa podem dir que ens estàvem tot just acostumant a la democràcia. Però ens va sorprendre la falta de llibertat d'aquell estat que visitàvem per primer cop. Era una experiència fantàstica, ja que havíem sentit moltes coses d'aquell país, i el visitàvem. Ara bé, un cop allà vam veure que no era fàcil viure-hi. Nosaltres teníem l'hotel en una ciutat a prop de Donetsk, però per arribar a aquesta ciutat ens feia falta un salconduit. Com si ens en fes falta un per anar de Mataró a Barcelona», recorda Pepito Ramos, que va jugar el partit d'anada a l'estadi (3-0, amb un Krankl estel·lar), però en la tornada a Ucraïna, va seure a la banqueta. «El record que ens queda és aquest color, el gris. La grisor. Amb la gent com trista.» El color gris, de fet, també el recorda un altre membre d'aquella plantilla, Asensi. «Tot era gris, i tot semblava complicat. Parlar per telèfon o entendre's amb aquella gent. Recordo que l'arribada a Moscou va ser un caos, ja que per passar la duana vam patir molt, perquè tot era lent i era difícil entendre's. Les maletes, per exemple, no apareixien, i en Neeskens va anar a buscar-les directament i les va recuperar, amb una rialla la boca.» Els problemes en els tràmits a la duana moscovita es van repetir el novembre del 1987, quan el Barça, entrenat per Luis Aragonés, va creuar per segon cop el teló d'acer per veure's les cares amb l'equip protegit pels serveis de seguretat soviètics, amb el Dinamo de Moscou. El març del 1991, en l'última de les tres visites a aquest estat, els problemes es van repetir a Kíev, com si els controls fronterers no s'haguessin contagiat pels vents de canvi que llavors bufaven amb la Perestroika. Dos partits, aquests del 1987 i del 1991, marcats pel fred i la neu i les esperes per passar els tràmits diplomàtics: més de dues hores els dos cops, sense cap Neeskens que pogués agilitzar els tràmits, com va fer el 1978, quan l'holandès va aconseguir recuperar les maletes de l'expedició blaugrana, i de passada, també les d'alguns turistes i empresaris que estaven desesperats a l'aeroport.

Si Johan Neeskens va ser el primer protagonista d'aquell viatge del 1978, un exsoci del club va ser el segon, ja que va rebre l'equip a terres russes: Juan Antonio Samaranch, que llavors era l'ambaixador estatal a Moscou. Samaranch també acompanyaria l'expedició blaugrana cap a Donetsk, a terres ucraïneses, en aquella premier a l'estat soviètic. Les seves gestions, per cert, no van servir per facilitar la feina dels periodistes desplaçats, que van topar amb el mur de l'estat soviètic per poder comunicar-se amb llibertat amb Barcelona.

Era una època en què el futbol ucraïnès feia por. L'escola del Dinamo de Kíev del tècnic Valeri Lobanovski havia revolucionat els conceptes futbolístics, i el Xakhtar també seguia aquest model. «Ens havíem enfrontat amb el Dinamo en tornejos d'estiu i eren equips físicament molt durs, que prioritzaven la preparació física», recorda Pepito Ramos, que presumeix en recordar que va marcar «en un d'aquests tornejos Oleg Blokhin», el gran exponent de l'escola ucraïnesa.