Sobre cossos i gèneres

Darrerament abunden notícies i debats relacionades amb la roba que portem les dones. El més vistós (curiós, oi? ) és el del burquini: massa tapades. I sembla que a l'Índia s'aconsella les dones no passejar amb faldilla curta: massa destapades. I a casa nostra, algun bisbe i personalitats reconegudes renyen les pròpies dones i la seva vestimenta per les agressions rebudes. Ai, el cos de la dona: sempre objecte d'atenció i de fragmentació; sempre mesurat a trossos. I percebut com quelcom separat de l'ésser humà que conté i conforma. Objecte de culte i alhora d'agressió; de cobejança i rebuig , de mercantilització i de refugi. Rarament és vista del tot “sencera”. En la nostra cultura dominant ella no és vista com un ésser humà complet. Aquesta cultura que identifica l'ésser humà veritable amb el baró, ignora, no vol saber que ells, en tant que gènere, són éssers humans ben incomplets, amb grans mancances. I que les seves anàlisis són parcials i tan sols expressen una part de la realitat i les vivències que tenim el conjunt dels humans. Amb la diferència que aquesta mateixa cultura els ha atorgat el poder. I és des d'aquesta posició que usen, manen, aconsellen o imposem què han de fer les dones amb el seu cos. Cal que les dones vigilin a no caminar per determinats llocs a determinades hores, que no ensenyin les cames, etc. És a dir, que ens toca a nosaltres prevenir, vigilar, tenir cura. Tapar-se molt. O destapar-se més, sobretot, sobretot quan ells compren o lloguen hores i cossos...

per què no girem la truita al revés? I ens dediquem a l'educació i reeducació dels homes. I de moltes dones, immersos tots plegats en aquesta cultura que tot ho impregna. I deixem les dones en pau, que prou feina tenen per resistir i avançar en els seus drets. Seria molt més eficaç i just centrar-se en la reeducació dels trets personals i col·lectius que conformen el nucli del que s'entén per “virilitat” i que pot abraçar aspectes com la competitivitat aferrissada, la violència i les relacions de sexe... Sabem que el 95%
dels actes violents estan protagonitzats
per homes. No és aquest, doncs, prou motiu per endegar projectes de reeducació explícita? Sexe i violència: dues grans assignatures pendents. Cal una línia educativa dirigida directament a civilitzar les pulsions que tota la cultura, obertament o soterradament, afavoreix. I que molts practiquen com per assegurar la seva pertinença al grup guanyador.

Que deixin de mirar les dones, culpar-les, aconsellar-les. Perquè elles no són el problema. El problema és d'ells. La qüestió és com es construeix la masculinitat i el poder que aquesta construcció els atorga. Cal conèixer a fons quins costos té per a la societat: per a les dones i, el que els és més difícil de percebre, per als mateixos homes. Potser descobriran una forma de viure en la qual no estaran obligats a demostrar la seva virilitat. I alhora descobriran en ells certs trets que els faran millors persones. Que deixin en pau les dones, els seus cossos, ordres i consells. Que les considerin com a éssers humans tan complets i incomplets com ells. I es dediquin a remodelar, civilitzar, el que els pertoca: la cultura de la virilitat.