1-9-1976: 40 anys després

Aquest 11 de setembre cal que reflexionem i que tinguem en compte la Diada de Sant Boi d'enguany fa quaranta anys, per tal se superar-ne amb valentia i determinació les seves innocents il·lusions. L'Estat mai ha cregut en la realitat nacional de Catalunya. Ans al contrari, sempre ha intentat tutelar-nos i assimilar-nos. Així, l'any 1976 l'Assemblea de Catalunya va decidir convocar una concentració l'11 de setembre, per primera vegada, després de la dictadura. Aquesta havia de tenir lloc al parc de la Ciutadella de Barcelona. L'Assemblea va començar llavors la negociació de manera ferma i decidida amb el Govern Civil de Barcelona, que rebia ordres directes del Ministerio del Interior. A aquestes reunions hi van assistir per part de l'Assemblea de Catalunya i del Consell Forces Polítiques de Catalunya: Josep Benet, Antoni Gutiérrez Díaz, Pere Portabella, Salvador Coromines, Joaquim Molins i jo mateix.

L'estat, però, àgil i ferm, no ens va concedir el permís per fer-la i ens va fer la contraproposta de celebrar-la a Sant Boi de Llobregat. No era més que un intent de dificultar-nos l'organització de l'acte, alhora que pretenien una certa desmobilització de la gent per les dificultats comunicatives d'aquesta localitat del Baix Llobregat. Així, tot i els esforços i llargues hores de discussió que es van allargar fins a altes hores de la matinada, no vàrem aconseguir doblegar les intencions de Madrid, i per tant la concentració s'havia de fer sí o sí a Sant Boi.

D'aquesta manera ens vam trobar davant un immens repte: en menys de setanta-dues hores havíem d'adaptar tota la logística i el disseny de l'acte pensat per al parc de la Ciutadella a Sant Boi. Per tal d'aconseguir-ho, l'Assemblea de Catalunya de Sant Boi es va posar a disposició de la comissió organitzativa i es va crear un equip de treball que sota la meva responsabilitat i la de Carles Quingles va fer possible unificar els esforços de locals com Pere Pugès i Jaume Rabassa i d'altres amb homes del PSUC com Enric Cama, de democratacristians com Josep Anton Codina i Ferran Camps, i de convergents com Pere Lluc, Xavi Samper i Lluís Renau.

La mobilització fou espectacular. Milers i milers de persones de totes les ideologies polítiques van confluir a Sant Boi i tot i les dificultats de comunicació la gent es va espavilar per ser-hi present. Fins i tot va haver-hi gent que hi va anar a peu. Volíem que l'acte fos reeixit i que aquest es desenvolupés en perfecte ordre democràtic. I així va ser. I tot i algun lleu incident la col·laboració entre els serveis d'ordre de la mateixa organització i, per primera vegada la col·laboració dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat, es va aconseguir una total normalitat i l'explosió democràtica i festiva més important fins llavors.

De l'acte vull destacar dues intervencions: la primera, la de Miquel Roca, que va significar el compromís de certs sectors del poder i de les classes mitjanes i acomodades amb la lluita per la democràcia i per Catalunya, i la segona, i la més emotiva, la de Jordi Carbonell en nom de l'Assemblea de Catalunya. Carbonell va fer cèlebre aquell dia la frase: “Que la prudència no ens faci traïdors”, que s'ha convertit en un dels lemes del procés nacional de Catalunya. Quaranta anys després, malauradament, Jordi Carbonell ens ha deixat en uns moments en què els referents com Josep Benet i ell mateix ens serien molt útils.

Aquell 11 de setembre la il·lusió per la democràcia i l'autonomia ens va fer creure que Espanya podia canviar i acceptar la seva plurinacionalitat, el seu plurilingüisme i la seva pluriculturalitat. Els Tarradellas, els Pujol, els Gutiérrez, els Reventós i tants altres ens hi van fer creure. I quaranta anys després aquí ens trobem. A la Diada d'enguany hi ha d'haver un no rotund a tornar a repetir els mateixos errors i a creure que Espanya i els espanyols volen canviar. Els espanyols són el que volen ser i no tenen intenció ni voluntat de canviar. Aquestes quatre dècades transcorregudes ens haurien d'haver escalivat suficientment. Els espanyols són patriotes de la seva nació única i indivisible, i Euskadi, Catalunya i la resta de Països Catalans són les seves últimes colònies que pretenen assimilar.

A Euskadi han intentat la victòria militar, amb Catalunya no poden fer el mateix. Aquí no poden aixecar la bandera de les víctimes del terrorisme ni de la violència. Saben que aquesta no va amb el tarannà i la manera de ser del poble català, que camina pacíficament i responsablement cap a la seva llibertat. Els últims cinc anys en són una demostració.

Ara a Catalunya ha arribat l'hora de la veritat. El poble ha fet el que havia de fer, i més de dos milions de catalans han dit prou a Espanya i al seu projecte caduc i unitarista. El poble català vol fer el seu propi camí cap a la dignificació de la seva nació, la seva llengua i la seva cultura sense haver de demanar permís a ningú i convertir-se així en un estat més d'Europa i del món. Joan Tardà deia aquesta setmana al Congrés dels Diputats: “No tenim por i no farem cap pas enrere.” Doncs això. Aquest és el camí.