El nou país

Després d'assabentar-me de la mort del ja enyorat Jordi Carbonell, vaig fer una cosa compartida amb molts altres catalans: rellegir Entre l'amor i la lluita, les memòries que aquest filòleg i polític va publicar el 2010. I després d'aquest, Quan els malsons esdevenen realitat, un llibre força més antic, amb protagonisme també de Carbonell, que el periodista David Bassa va escriure poc abans del tombant de segle i que s'endinsa en els racons més foscos de les clavegueres de l'Estat: la tortura.

Tortures franquistes a un Jordi Carbonell que es va negar a parlar en castellà davant dels policies que l'interrogaven i que el van acabar tancant a la galeria de malalts mentals de la presó Model. Tortures democràtiques a Montserrat Tarragó i Mireia Comas. I també a Ramon Piqué, un més entre les desenes d'independentistes detinguts l'any 1992 per ordre del jutge Baltasar Garzón i duríssimament torturats per una Guàrdia Civil dirigida per un delinqüent com Luis Roldán. El recorden? I recorden el llavors ministre de l'Interior, José Luis Corcuera? I el secretari d'Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, condemnat uns anys després per haver estat un dels caps del grup terrorista GAL?

El camí cap a la construcció de l'Estat català té un exemple al davant del nas sobre com no s'han de fer mai les coses. Mai el poder judicial ha de ser un mer apèndix de l'executiu, com ho ha estat tant en l'època del PP com en la del PSOE, quan es van produir aquestes detencions. I mai la tortura ha de ser un procediment sistemàtic, tal com ha posat de manifest diverses vegades, en el cas espanyol, el Tribunal Europeu dels Drets Humans. A l'Espanya del segle XXI és possible veure el repugnant torturador Antonio González Pacheco Billy el Niño jugant tranquil·lament a la petanca, mentre Arnaldo Otegi passa 6 anys i mig a la presó per haver liderat una proposta de pau. A l'Espanya del segle XXI, en definitiva, les clavegueres continuen vives i actives. Prou que ho sabem, oi Fernández Díaz?