Política

Dimarts passat vaig començar a prendre consciència de la realitat i em vaig proposar reconnectar-me a l'actualitat. O sigui, les vacances estaven a punt d'acabar-se i havia de començar a fer la transició de la inòpia del dolce far niente a la selva de l'actualitat informativa. Al matí em vaig posar al dia amb lectures que tenia pendents i amb la revisió de la premsa del dia, i em vaig fer el propòsit de seguir, a la tarda, el debat d'investidura de Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats. Droga dura.

Assegut al sofà envoltat d'actualitat i esperant la droga dura de la tarda, em vaig trobar amb la transmissió de la diada castellera de Sant Fèlix. Ja hi som! Bleda com sóc, a mi els castells m'emocionen, fins al punt de la llàgrima. Em passa amb altres coses, com ara amb les notícies tràgiques del Telenotícies. O quan el soldadet de la cançó dels Manel pensa què dirà quan vagi a veure la seva mare si sobreviu. O quan la Francesca (Meryl Streep) està a punt d'obrir la porta de la furgoneta del seu marit i baixar per anar amb en Robert (Clint Eastwood), que finalment s'acaba allunyant lentament sota la pluja de Des Moines, Iowa. D'una manera similar em commouen els castells. I aquest Sant Fèlix era per emocionar-se fort. Se'm barrejaven tantes sensacions... L'esforç, la cooperació, la superació, la força col·lectiva, la valentia de la mainada, el risc i la capacitat de tornar-hi quan la torre fa llenya... I el simbolisme de tot plegat sobre la manera de ser dels catalans.

Pres de l'emoció, se'm van fer les quatre i va aparèixer Rajoy a la tribuna. El xoc emocional va ser com un tall de digestió. Totes les virtuts que qualsevol persona de bé pot trobar en els castells van esdevenir mediocritat i mesquinesa. El debat no va ser ni debat. Si no saben ni dialogar, és impossible debatre i encara més impossible establir pactes. No cal estendre's. Amb els cinc minuts d'intervenció del diputat Gabriel Rufián en la sessió de divendres ja queden evidenciades totes les misèries de la política i la democràcia espanyoles. No cal afegir-hi res. Ja queda clar que com a catalans, si és que volem continuar sent-ho, no tenim res més a fer a Espanya.

Amb l'emotivitat refredada, vaig deixar Espanya i vaig pensar en Catalunya. Vaig pensar que el simbolisme dels castells ara com ara només és simbolisme. I que en la política catalana tampoc no és que puguem donar gaires exemples (haver desencallat una legislatura llençant un president a “la paperera de la història” no és gaire edificant, precisament). Hi ha una qüestió de confiança pendent i massa desacord en les formes i els implicats en el procés. Hi ha molta política per fer i per fer-la bé. Per emocions, ens veurem el dia 11. Però la política que ens cal reclama molt cap.