Israel, la democràcia en perill

Israel va ser fundat per David Ben-Gurion, líder d'esquerres per a qui la columna vertebral de l'Estat era l'exèrcit, necessari contra un entorn àrab hostil. El record de l'Holocaust va permetre la creació d'un nou Estat en un enclavament geogràfic conflictiu. Els palestins que ocupaven el territori van ser obligats a abandonar-lo. Des de l'origen es va crear una situació de població desplaçada vivint en camps de refugiats.

Ben-Gurion va guanyar tres guerres amb victòries absolutes el 1948, el 1956 i el 1967, que van contribuir a posar les bases d'un estat democràtic i modern. Home agnòstic, no va donar importància a la religió, pensava que amb el temps aquesta creença es diluiria. Va atorgar beneficis econòmics i llibertat d'ensenyament als ortodoxos; això ha tingut conseqüències per a la societat i ha influït de manera profunda en la política israeliana.

L'elit dominant del país provenia de l'exèrcit tant si eren de centre com d'esquerra: Yitzhak Rabin, Ezer Weizman, Ehud Barak, Ariel Sharon... La direcció política del país era estable i previsible.

La guerra del Yom Kippur el 1973 va agafar de sorpresa Israel. La va guanyar amb moltes pèrdues humanes i materials. El sentiment de risc real de desaparició de l'Estat, de por, no va abandonar ja la població.

Poc temps després, la dreta, el Likud, liderat per Menachem Begin, va guanyar per primera vegada les eleccions i va formar govern, però la majoria de les responsabilitats de l'Estat van quedar en mans de l'elit d'esquerres fundadora de l'Estat el 1948. El ressentiment de la dreta per aquesta influència de l'esquerra en la política va créixer i va portar Benjamin Netanyahu a guanyar les eleccions del 1996, poc després de l'assassinat de Rabin i de la fi de les converses d'Oslo amb els palestins.

Netanyahu pensava que la societat israeliana estava excessivament inclinada cap a l'esquerra i que el conflicte arabo-israelià no tenia solució, s'havia, segons la seva visió, de reescriure la història... Abandonat pels partits ortodoxos i ultraconservadors, Netanyahu va perdre les eleccions el 1999, que va guanyar el laborista Ehud Barak.

No VA tornaR al poder fins al 2009, passat el període de lideratge del partit de centre Kadima fundat per Ariel Sharon, seguit d'Olmert, que va fracassar en la guerra del Líban contra Hezbol·là i va portar de nou el Likud, la dreta, liderada ara sí per Netanyahu, a guanyar les eleccions. La política del president Obama el va condicionar i va acceptar tàcticament una congelació dels assentaments de colons jueus a la riba oest del Jordà i la creació d'un estat palestí “si acceptava l'existència d'Israel com a estat jueu”, condició impossible com a punt de partida per als palestins. La victòria republicana a la Cambra de Representants va reduir la pressió que l'administració d'Obama podia fer en favor d'una pau pactada. La guerra a Síria va reforçar la sensació d'aïllament en un Israel fort però envoltat d'enemics. La política d'assentaments de colons israelians en territori palestí va continuar i va fer progressivament més i més inviable un estat palestí independent que a llarg termini podria portar la pau. El 2014 es van descobrir túnels fets per Hamàs a la frontera amb Gaza i això va desencadenar una nova confrontació que va fer més de 2.000 morts...

Les eleccions del 2015 les va guanyar amb majoria minoritària el Likud; a Israel el vot és proporcional i per tant el Parlament està sempre fragmentat, governar implica col·ligar-se amb altres partits. El Likud va poder fer govern amb la Unió Sionista d'Isaac Herzog, partit de centre, o amb una sèrie de petits partits ortodoxos i d'extrema dreta. Netanyahu ha triat aquests per dur a terme la revolució conservadora sempre desitjada i que mai li havia estat possible.

S'hAN FET lleis que dificulten la lliure expressió, la llibertat d'actuar contra sospitosos de ser terroristes (la Tercera Intifada assassina israelians amb armes blanques en lloc de bombes), la substitució de jutges al tribunal suprem per altres de més conservadors, el nomenament de sionistes religiosos en posicions de responsabilitat...

Per Netanyahu, l'Estat d'Israel és primer jueu i després democràtic. L'opinió pública ha virat i els abusos de l'exèrcit en casos de tractament de presoners i arrestats ja són acceptats per la majoria de l'opinió pública, que viu en una psicosi de setge agreujada pel distanciament de l'administració d'Obama i la pèrdua relativa de la protecció dels EUA, que pretén una política menys confrontada per raons geoestratègiques.

La neutralitat, democràcia i justícia dels primers temps, que van fer de l'Estat un exemple, semblaria una història del passat, seria un error cabdal i fatal per a Israel.