Voluntats de ruptura

Com era previst i anunciat, ahir Anna Gabriel va expressar de manera explícita el vot afirmatiu de la CUP al president Puigdemont. El sí de la CUP és un sí a la supervivència. Si Carles Puigdemont no superara la qüestió del dia 28, es veuria obligat a convocar eleccions com a constatació d'un fracàs polític irrebatible. Un fracàs polític que afectaria tot l'independentisme –incloent-hi la CUP– i que tindria com a efecte immediat una nova representació política al Parlament. Potser amb Ada Colau com a presidenta del govern. Si així fóra de trista la realitat, l'Assemblea ja podria anar preparant l'11 de Setembre del 2017. I el del 2018, el del 2019 i el del 2020. Potser els farien rebaixes els proveïdors de samarretes. Com que ningú té ganes d'esbudellar-se, és lògic que la tropa de l'esquerra més radical encara accepti sense condicions confiar en el president d'un partit en el qual no confia gens. Però llavors s'obrirà la segona magrana. La dels pressupostos de l'any vinent. Aquí la CUP és menys explícita. Gabriel va afirmar ahir que volen discutir-los, sí, però que condicionaran el seu suport al final de les retallades, la concreció d'una partida per a celebrar un referèndum i la constatació de la “voluntat de ruptura” amb l'Estat espanyol. De voluntats de ruptura, a Catalunya n'hi ha dues. La de Junts pel Sí i la de la CUP. Junts pel Sí vol expressar-la al final de la legislatura i la CUP la vol gradual, cop a cop. Això vol dir que no hi haurà pressupostos? Voluntats de fangar.