Vuits i nous
Expectació
Llegint la correspondència entre Joan Ferraté i Jaime Gil de Biedma trobo, d'aquest últim, l'afirmació: “Realmente, lo más difícil en esta vida es aprender a no hacerse ilusiones para las próximas tres horas.” Miro d'evadir-me i fugir de l'actualitat política espanyola com sigui, i alguns llibres mig oblidats que tinc per casa em serveixen per a la funció. Abans de Ferraté i Gil de Biedma, m'havia entretingut, com faig de tant en tant, amb unes pàgines de Cartas a su hijo, de Lord Chesterfield, publicades fa uns anys per la mateixa editorial, Acantilado. Aquest és un llibre fantàstic que m'atrau i m'incomoda a la vegada. M'atrau per l'estil i pel panorama que ofereix d'Itàlia, França i Anglaterra i la seva gent al segle XVIII, però m'arriben a saturar les insistents admonicions educatives que el pare adreça al fill. No sé com va acabar la relació entre l'un i l'altre, però si jo hagués estat el fill m'hauria lliurat a la depravació, a menjar-me les ungles en públic i a unir-me als sans-culottes. Quin pare pesat. I encara confessa que disposa d'uns espies que l'informen de si les seves pautes de conducta són seguides, es trobi el fill a Florència o a París. Si no, l'herència perilla.
Immediatament abans, Gil de Biedma, per justificar l'asseveració, ha escrit: “És sábado; como siempre, esa circunstancia despierta en uno cierta expectación, aunque la sepamos por completo inmotivada.” La carta és del 1962. Als anys seixanta es deien aquestes coses. Potser ara també. Jo en sóc immune. Em pensava que en el meu estat de jubilat –o de prejubilat que no té altra ocupació que escriure aquests articles–, els dissabtes em serien indiferents perquè tots els dies em semblarien iguals, i resulta que els dissabtes em segueixen despertant “una cierta expectación”. Com els divendres, en què m'havia muntat un soparet fora de casa una mica especial –res, una pizza– que m'indicava que les jornades feineres s'havien per aquella setmana acabat i que l'endemà venia la “expectación” del dissabte projectada al diumenge. El soparet es manté vigent. Si per a molts el dilluns és el pitjor dia, per a mi, a partir d'un cert moment, va ser dels millors: tota la setmana al davant. Encara ho és pel mateix motiu. Deu ser per la inèrcia, pel rellotge que portem dins i al qual hem donat corda en la vida laboral. Queden dimarts, dimecres i dijous, però si no hi hagués dies neutres no hi hauria dies expectants ni festius. De totes maneres Gil de Biedma reconeix que, sigui com sigui i “como siempre” el dissabte “despierta en uno cierta expectación” per molt que després el diumenge la contradigui. Sempre són millors les vigílies, també la de Reis.
Una cosa sí: davant l'actualitat espanyola no hem de fer-nos il·lusions per a les pròximes tres hores.