Per què sóc optimista?

Aquests darrers anys, especialment a finals d'agost o principis de setembre, la gent s'acostuma a preguntar per l'estat d'ànim general de cara a la Diada. Sempre tenim un cert temor a fallar al carrer, però per fortuna la Diada no està en mans dels polítics i els seus vaivens electorals, està en mans de la gent i la gent mai ens ha decebut, al contrari. Que hi ha una gran dosi de cansament? És cert, jo sóc la primera que a estones perdo la paciència, però d'estar cansats a ser indiferents hi ha un bon tros i avui sabem que els carrers plens són un suport imprescindible per a un Parlament amb majoria independentista i per a un president que s'enfrontarà ben aviat a una qüestió de confiança que molt hàbilment ell mateix va provocar per posar fi a una espiral de despropòsits que no ens conduïa enlloc.

Per què doncs sóc optimista? Sóc optimista perquè malgrat la frenada incomprensible i l'intent, volgut o no, de posar pals a les rodes al procés, que algun dia hauran de saber explicar, “les deu diputades de la CUP donaran la confiança perquè culmini la legislatura amb els objectius amb què va iniciar-se.” Llàstima pel temps perdut i el soroll generat; però, com diu la dita, val més tard que mai. Aquest canvi és, sense cap mena de dubte, producte de la gran crisi interna que la formació va viure el darrer juny, però hem d'aplaudir que finalment hagi guanyat el pragmatisme i que l'independentisme planti cara de manera unida en un moment en què Espanya i els partits unionistes estan més dividits que mai. Que duri.

Sóc optimista perquè espero que militants i votants dels comuns es convencin que un referèndum acordat amb l'Estat espanyol és impossible i que l'únic camí per defensar un país millor és la independència, la llibertat. Però si tenen la fórmula de forçar una negociació amb l'Estat i que aquest accepti un referèndum vinculant, que ens ho expliquin. Estic totalment segura que no podran fer-ho, perquè d'intentar-ho s'ha intentat i la resposta sempre ha estat el cop de porta o l'engany. Ja no ens creurem qui digui que paciència, que amb ell o ella tot s'arreglarà. Ja ho hem fet i el resultat és el que estem vivint; és a dir, la reacció a l'engany de l'Estatut. Així doncs, que deixin de vendre fum, perquè quan el fum s'esvaeix només queden les cendres.

També sóc optimista perquè estic segura que el caos i la confusió de la política espanyola no es resoldrà fins que es resolgui la qüestió catalana. Si d'alguna cosa ha servit votar en les generals és perquè Catalunya ha bloquejat el Congrés i la formació de govern –sense els diputats independentistes no hi ha majoria possible–, i ho ha fet perquè a l'altra banda no ha trobat ningú per dialogar, només negatives i línies vermelles. D'altra banda, no oblidem que nosaltres vam tenir un president que generosament va saber fer un pas al costat per assegurar la governabilitat i la continuïtat del procés. Ells, els unionistes, estan enrocats en el poder i, pel que sembla, no estan disposats a canviar res. De tota manera no siguem ingenus. Tenen una carta amagada que pot donar molts vots a qui la sàpiga jugar. Com deia l'amic Partal en un dels seus magnífics editorials a Vilaweb, podrien fer de la independència un drama nacional, perquè davant d'una “España rota” ells sí que no dubten a unir-se, més enllà de la ideologia. Recorden allò que va dir José Calvo Sotelo? “Antes una España roja que rota.” Amb la unitat com a bandera i el nomenament d'una personalitat independent com a candidat a president, ho podrien resoldre ràpid. Però, i què? En què ens hauria d'afectar, a nosaltres, la seva por? Això sí, si s'ha d'anar a votar per Nadal, l'independentisme hi ha d'anar unit o no presentar-se. Altrament, els llibres d'història del futur no sabran com explicar-ho.

Sóc optimista, però m'enfado. En aquests moments l'acte de Sant Boi pot ser un parany. Prioritzar la ideologia, he dit i repetit, i em sembla que molta gent ho té clar, fa mal al procés. Ara no és el moment de la ideologia, és el moment de la independència. La ideologia vindrà després i es resoldrà a les urnes. Amb el permís del ja enyorat Jordi Carbonell i recordant la mítica frase que va pronunciar justament a Sant Boi l'Onze de Setembre del 1976, permetin-me un petit canvi i dir: que la confusió d'objectius no ens faci traïdors! I ara ja saben el que toca. Posin-se la samarreta blanca amb el punt groc i amb un somriure als llavis surtin al carrer i vagin a Salt, a Lleida, a Berga, a Tarragona o a Barcelona... que ja falta poc i tot és possible.