Desobediència civil

La democràcia és el poder del poble. Quin poder i quin poble? El poder del poble no és només el d'escollir els seus governants i representants, és també el de trencar amb les jerarquies instituïdes, especialment les foranes i imposades.

Albert Ogien i Sandra Laugier, en l'assaig Per què desobeir en democràcia?, ho analitzen des d'una perspectiva de desobediència civil i en donen una justificació moral i política afirmant que la desobediència civil no és una amenaça per a la democràcia sinó que constitueix la seva vitalitat. La desobediència civil és una forma d'acció que consisteix a refusar de manera no violenta, col·lectiva i pública complir una obligació legal o reglamentària perquè viola un “principi superior”. La desobediència civil és una estratègia, com ho és, per l'Estat, l'estratègia de la por. La referència a conceptes d'estratègia té ressonàncies bèl·liques. Hem d'assumir, metafòricament, que estem en guerra. L'Estat espanyol sap que no pot recórrer a la violència armada i utilitza tots el mitjans al seu abast per impossibilitar la independència i no n'hi haurà si no hi ha trencament de la legalitat estatal, ja que en aquesta legalitat fonamenta la seva voluntat de domini.

Un debat parlamentari és el moment de formació de la voluntat, precedeix la votació, és a dir la decisió. Els discursos parlamentaris d'investidura s'adrecen a exposar raons o conviccions a fi d'aconseguir o refusar el suport. El passat dia 2 el discurs del candidat a la investidura va ser una esperpèntica combinació d'arrogància, angoixa i mediocritat. No va ser capaç de convèncer ni tan sols els seus aliats de Ciutadans i es va haver de conformar amb l'entusiasmo indescriptible (per recordar l'expressió tan utilitzada durant el franquisme referida al Caudillo) dels diputats del seu grup, aplaudint-lo cada vegada que pretenia fer un pinyol.

La desobediència civil ja ha començat, la practica el nostre Parlament. Ho afirma el propi Tribunal Constitucional. Fer al·legacions no significa acatar, no suposen la passivitat de les institucions i dels ciutadans. La ciutadania té un gran paper a jugar i una gran responsabilitat. Hem de participar en totes les mobilitzacions que s'organitzin. I en totes les conteses electorals donar el nostre vot a les opcions independentistes. Tornant a la metàfora bèl·lica, lluitem en dos fronts. Hem de vèncer en els dos. L'interior, és a dir l'Estat espanyol, i l'exterior. El reconeixement exterior farà irreversible la nostra independència. Ho sap prou bé l'inefable senyor García Margallo. La seva nota al secretari de Relacions amb els Estats del Vaticà n'és una prova eloqüent.