Els mal pagadors

Mark Twain va deixar dit que els bancs són aquelles entitats que et cedeixen un paraigües a l'estiu perquè els el tornis a l'hivern, quan plou. L'escriptor nord-americà, però, no va avisar-nos sobre què passaria en cas contrari, quan fóssim nosaltres, els contribuents, els obligats a deixar diners als bancs. La resposta ens l'acaba de donar la darrera actualització de les dades del Banc d'Espanya en relació amb el balanç del gegantí rescat financer aplicat al 2009, tot just iniciada la crisi. Dels 51.303 milions d'euros en ajudes concedides pel govern espanyol només se n'han recuperat 2.686 i això vol dir que les entitats tan sols han satisfet un 5,2 per cent del total que deuen. Que ens deuen. Per acabar d'engargussar-nos amb l'esmorzar que acompanya la lectura d'aquest diari només cal que recordem per un moment el destí que la llei vigent reserva als hipotecats que gosin reduir les seves obligacions crematístiques a un percentatge tan miserable. El titular ha passat força desapercebut en l'agitat mar mediàtic de la represa del curs polític, desplaçat per altres notícies que també remouen els estómacs. Entretinguts amb la vergonya universal dels candidats governamentals al Banc Mundial no hem prestat massa atenció a una xifra que rebaixa sota mínims la qualitat del sistema; un sistema que en una banda hi manté les xifres sempre a la baixa: el salari mínim, el nombre de places de guarderia, el finançament de la sanitat, el retorn del rescat bancari... Mentre que en una altra banda hi deixa, amb tremp i descaradura, el sou del cunyat d'en Rato, la manutenció de Wert a França, el cost del frustrat exili daurat d'en Soria... No és només la immoral desproporció entre els dos extrems allò que fa més mal de panxa sinó l'absoluta manca d'escrúpols dels qui la perpetren i la perpetuen pensant-se que som imbècils. Com si ignoressin les raons per les quals Bonnye and Clide van començar a atracar bancs.