El poble clama: ara sí!

És dolorós parlar de la nostra somniada lliure i independent Catalunya, bo i recordant les persecucions a les quals ha estat sotmesa des de segles, per governs de tota mena: monarquia, república, dictadura i franquisme civil i militar. D'altra banda, una presidència electa autonòmica i un Parlament, més folklòrics que altra cosa, s'obstinen inútilment a legislar quelcom de transcendència i utilitat: el Constitucional, que no dorm mai, ja s'ocupa d'anul·lar-ho o bé de tergiversar-ho cap a la inutilitat. És aberrant, doncs, parlar d'assolir tota mena de llibertats en un país semblant, si ja ens les tallen de naixement en la Constitució, eina jurídica, social i administrativa, que hauria de ser empara, refugi i suport dels que volem una pàtria, la nostra! Els tals són vigilats de la vora, és clar. Anys enrere era el telèfon; ara, amb tants mitjans, vés a saber.

Els mitjans tenen temporades, i les circumstàncies polítiques –exactament com les modes– tenen fluxos i refluxos que els professionals del periodisme segueixen sempre de la vora. Sovint, quan hi ha moviment en les directives dels partits i en la Generalitat, passen molt pocs dies perquè al Congrés i al Senat algun ministre no faci algun comentari d'una cosa que els mateixos parlamentaris ignoren. Els telèfons treuen fum! És sabut que en l'escala de posicionament dels polítics espanyols, sols mitja dotzena, més o menys, estan al corrent dels esdeveniments a porta tancada. Els altres naveguen i els passa la pilota entremig de les cames. En els grups petits, dins d'un ordre, els parlamentaris tenen feina llarga. Sé de què va aquest assumpte, que vaig patir durant vuit anys. Hom navega d'un despatx a l'altre, caçant amb escopeta de balins.

La notícia de la setmana és l'amenaça d'il·legalitat dels estatuts del Partit Demòcrata Català, si fan alguna menció a la independència unilateral. Em pregunto: de què volen que parlin els nous estatuts del partit? El ministre de l'Interior ha fet personalment les declaracions. Se li nota que gaudeix fent-nos mal com sigui. Acabaran fent-ne uns d'estàndard que podran tenir una doble utilitat: estatuts, llicència de pesca amb canya, accés a les pinedes rovelloneres i als marges amb espàrrecs. Que bé!

Avui, Onze de Setembre, l'espectacularitat de la Diada reforçarà l'esperit de victòria. Hom retornarà a casa sobreeixit. Demà, el cervell excitat haurà recuperat la calma i la quotidianitat s'imposarà. Podrem seguir sentint arengues i ser liderats per un ximple que recorre Europa fent riure col·legues. En aquest moment lluita per repetir! Ostres! No ens ho mereixem això. Els anys trenta es va iniciar la meva incipient formació patriòtica, que no ha parat mai. He viscut de la vora moments en què semblava que la independència avançava. És ben clar que no era així. Algú sap del cert què cal fer?