De set en set
Lili Marleen
“Què és per a tu Lili Marleen?”, li va preguntar Esteve Riembau, director de la Filmoteca, a Hanna Schygulla abans de la projecció de la pel·lícula que Fassbinder va realitzar l'any 1981 amb el mateix títol de la cançó que va fer-se més famosa a les trinxeres de la Segona Guerra Mundial. No va caldre preguntar res més a l'actriu perquè parlés extensament sobre la història de la cançó, la pel·lícula i ella mateixa pel que fa a una i altra, però també en relació amb el fet de pertànyer a una generació que va voler saber de les culpes dels seus pares derivades de la implicació amb el nazisme. La presentació de Lili Marleen va formar part dels actes del cicle que, a Barcelona, la Filmoteca dedica a una actriu fonamental del cine europeu. Schygulla hi va cantar, va mantenir un col·loqui amb Riembau i va parlar a propòsit d'un film volgudament kitsch que Fassbinder va fer com si imités les pel·lícules de propaganda nazi per exercir-ne una crítica.
El cas és que, a parer de Schygulla, la cançó Lili Marleen transporta unes contradiccions que no li semblen alienes a l'Alemanya sota el nazisme. La seva primera intèrpret, Lale Andersen, podria considerar-se una col·laboracionista del nazisme, tot i que no hi fos adscrita: li mancava una consciència política, sense la qual tampoc va oposar-se al règim; tanmateix, la seva amistat amb jueus va fer que, en contra del seu aparent conformisme, assumís riscos. Però, a més, Lale Andersen va ser proscrita per Goebbels, que va prohibir-li cantar Lili Marleen perquè considerava que duia inscrita una malenconia que no exaltava l'ànim dels combatents. Fa pensar que als soldats alemanys, formats per al “triomf de la voluntat”, els commogués una cançó trista sobre dos amants separats que, en una estrofa, parla d'una boca que emergeix de sota terra i, per tant, del món dels morts. I que la mateixa cançó també commogués els soldats aliats. Ho va dir Goebbels: “Aquesta cançó fa pudor de mort.” Tots els soldats la senten.