Tribuna
Malefici documental
Què pensaven, què desitjaven, com veien el món els nostres avantpassats? No ho podem saber perquè les seves idees, les seves vivències i els seus anhels no van quedar registrats enlloc. Antigament la gent corrent no sabia escriure, a diferència del que passa avui. Tenim documents antics, de fa molts segles, però no registraven aquesta informació. Els nostres avantpassats parlaven però no escrivien. Les paraules volen i el que està escrit queda, diu encertadament la locució llatina.
És ben curiós el que ens passa als humans amb l'escriptura. Segles enrere escrivien només un nombre ben reduït de persones. Els documents que ens n'han arribat emanaven del poder. El pergamí escrit per l'escrivà al dictat del senyor feudal deia, per exemple, que aquelles terres eren del seu domini i que, en conseqüència, tenia dret a cobrar el delme. Documents oficials que eren instruments de domini. Eren pocs documents creats amb matèries molt resistents, de manera que mil anys després encara els podem llegir. Amb el pas del temps, molt a poc a poc, l'escriptura va anar quedant a l'abast de més gent. Va anar creixent el nombre de persones capaces d'anotar uns comptes, de redactar una nota, escriure una carta o apuntar els seus pensaments, fins a arribar a l'actual era digital, en què tots, o quasi tots, escrivim a tothora, més bé o més malament, explicant què fem, on som, què volem, què ens molesta o què sentim.
Però ara ve la paradoxa. Universalitzada l'escriptura, ara que registrem amb molt de detall què sentim i què volem, ho fem amb eines que només garanteixen la conservació del que escrivim a curt, molt curt termini. Del pergamí molt costós i resistent es va passar al paper de fibra vegetal, i d'aquest al paper més econòmic i fràgil. Avui la tecnologia avança oferint-nos més possibilitats d'escriure i comunicar, però al mateix temps planteja més problemes d'obsolescència. En un sol dia, per exemple avui mateix, els humans escriurem molta més informació que parlarà de nosaltres que la registrada durant segles pel conjunt de la humanitat. Però tot aquest enorme volum de textos, tot el que escriurem avui als xats de WhatsApp, a Facebook, al correu electrònic o al Twitter, d'aquí a ben poc s'haurà volatilitzat, esfumat. Queda clar que hem de corregir la sentència de Caius Titus: les paraules volen, se'n van, i avui el que està escrit també. L'escriptura s'ha democratitzat, però això no permetrà que el món interior de les persones deixi rastre. Com si fóssim víctimes d'un malefici, els humans estem condemnats a passar sense deixar testimonis directes de com som, què ens preocupa o què volem. Què pensàvem, què desitjàvem, com vèiem el món, es preguntaran de nosaltres d'aquí a cent anys.