En una democràcia normal

Sembla que en determinats ambients ha fet mal l'assistència d'Ada Colau a la manifestació de la Diada. De les declaracions que va fer, una de les que més han dolgut és la que acusa l'Estat de no ser una democràcia normal. I la queixa té la seva part de raó. Normal, als EUA, és modificar els requisits de vot en unes eleccions, o la configuració dels districtes electorals, en funció de si volem apartar o incentivar el vot de les minories. Normal, en una gran part d'Occident, és que els conglomerats econòmics influeixin sobre la vida política via subvencions directes o indirectes a partits, trucades telefòniques o condicionant la neutralitat dels mitjans de comunicació. Més enllà (i més cap aquí) també són trista normalitat les pràctiques corruptes més o menys dissimulades i els intercanvis de favors. La normalitat, doncs, és un subòptim que convé no admirar en excés i encara menys per emmirallar-nos-hi. Sobretot quan el que volem dir s'expressa molt millor dient que la democràcia espanyola és de molt baixa qualitat.

Les institucions humanes tenen un cicle de vida i, amb el temps, decauen en eficiència i en legitimitat. I el drama del final de cicle de la democràcia espanyola no és la decadència sinó la manca de capacitat de renovació. Que uns quants i inesperats convidats treballin activament pel seu apuntalament només mostra la degradació del moment polític actual. Aquí hi caben determinats editorials de la premsa dita progressista de l'Estat (vegin el paràgraf anterior) o el sí condicionat de l'autoproclamat partit de la renovació, el partit taronja. I compte encara amb els moviments dins el partit socialista.

Espanya, pel seu propi interès, hauria d'aspirar a alguna cosa més que a la normalitat. El veritable debat és on es vol posar el llistó democràtic. Els dits demòcrates haurien d'aspirar que un ministre que equipara una reclamació popular al nivell d'un atemptat gihadista sigui obligat a dimitir. Haurien de voler un país on el senyor dels dossiers, de l'“això t'ho afina la fiscalia” i del “ens hem carregat la seva sanitat” no s'arrossegui durant mesos al banc del govern. Haurien de desitjar que els mitjans de comunicació públics representin i donin cabuda a l'opinió de tots, i que les grans amenaces que importen a tothom siguin debatudes amb un temps i una objectivitat proporcional a la dimensió del suposat desafiament. Aquests demòcrates haurien de promoure que a la cambra de representació política es faci política i es donin explicacions. Sobretot en casos tan greus com el nomenament d'un ex-alt càrrec, suposadament corrupte però certament mentider, per a un càrrec en un organisme internacional.

Espanya el que té és una crisi d'exemplaritat majúscula i aquí cal bastant més que normalitat. Poden començar, per exemple, per canviar el president.