Una idea reaccionària

La paradoxa de l'atribolada Europa d'avui és l'aparició del relat dels estats nació que volen recuperar competències en nom de la sobirania nacional. Menys facultats per a Europa i més força per als països que en formen part. Si els estats són els que van aprovar, un a un, les polítiques que s'han anat concentrant a Brussel·les, ara són alguns estats els que es desdiuen d'aquestes obligacions contretes. El Brexit és el gran cop per a la idea d'Europa. La Gran Bretanya votà el 23 de juny a favor de sortir d'Europa, però encara no ha fet el primer pas per formalitzar oficialment la seva marxa. El famós article 50 tardarà encara uns quants mesos a invocar-se i començar així el procés de la partida de Londres de la UE, que serà llarg i negatiu per a la solidesa del projecte europeu.

No estava previst que el Brexit guanyés, i tant a Westminster com a Brussel·les treballen en els plans B que no existien i que s'estan improvisant. En la reunió extraordinària de Bratislava, la capital d'Eslovàquia, ja no hi participa la Gran Bretanya. És el primer cop que un país ha decidit en referèndum marxar de la Unió Europea. Mentre França i Alemanya decideixen seguir portant la davantera en una Europa sense la Gran Bretanya, un debat ideològic i pragmàtic s'ha obert entre els més sòlids partidaris de la Unió i aquells que discuteixen la continuïtat d'algunes de les polítiques més importants.

La idea d'una Europa sense fronteres està qüestionada no només per l'arribada massiva de refugiats i immigrants econòmics, sinó per la revifalla d'un populisme xenòfob que està ocupant espais significatius als parlaments de molts països del centre i del nord del continent. El Brexit tenia un fort component xenòfob. Hi ha partits d'extrema dreta en els governs de Finlàndia i Dinamarca, i la seva representació als parlaments de Suècia, Holanda, França i Àustria és molt significativa. En el cas d'Hongria i Polònia es pot dir que els governs són clarament antieuropeus. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha qualificat alts càrrecs institucionals com “nihilistes de les elits de Brussel·les”. Aquesta idea reaccionària d'Europa atrau molts votants que veuen com els problemes creats per la crisi i per l'allau de nouvinguts que arriben de guerres en les quals Europa ha participat venent armes i bombardejant fins ara, no tenen una resposta adequada.

S'aixequen fronteres físiques i ideològiques i es qüestionen polítiques que poden estar equivocades però que no són hostils als estats que aixequen el crit al cel amb l'argument que són fórmules de les potències més fortes, principalment Alemanya, en contra dels països més petits, més nous, més pobres i amb governs més allunyats ideològicament dels dos grans corrents que han fet Europa en l'últim mig segle: els democratacristians i els socialdemòcrates.

La cimera especial de Bratislava ha intentat buscar acords en les coincidències de la gran majoria de membres i descartar aquells aspectes que seran obertament contestats per alguns governs. El president del Parlament Europeu, Martin Schulz, remarcava en el discurs d'obertura de la cimera el fet que un nombre creixent de ciutadans estan dient que el que s'ha fet en les darreres dècades a Europa no ha estat positiu. Aquesta idea tan estesa en ambients polítics i intel·lectuals europeus no s'ajusta a la veritat. Europa ha viscut sense guerres més de 70 anys, un fet insòlit en la història europea dels últims segles. Ha creat riquesa, ha preservat les llibertats i ha progressat com mai s'havia fet. L'estat del benestar és probablement una de les aportacions més importants que Europa ha fet al món, segons deia fa pocs anys l'excanceller alemany Helmut Schmidt.

És una realitat que és qüestionada per una cinquena part dels diputats de l'Eurocambra, des de Marine Le Pen fins a l'estrambòtic Nigel Farage, que encara es vanta al Parlament d'haver contribuït a desenganxar la Gran Bretanya d'Europa, sense ruboritzar-se en acceptar que la campanya fou farcida de mentides gruixudes. S'ha posat en circulació la idea que som davant d'un debat existencial europeu, com si la UE fos una càtedra de filòsofs i no un lloc per promoure la convivència entre els pobles, evitar els conflictes i les possibles guerres del futur, intercanviar la cultura i facilitar el coneixement mutu de les dotzenes de llengües que es parlen a tot el continent.

Angela Merkel pot haver-se equivocat en les seves polítiques econòmiques. Però ha estat fidel al concepte de tots els seus antecessors que s'han fet seves les paraules de Thomas Mann abans de fugir del nazisme: prefereixo una Alemanya europeïtzada a una Europa germanitzada. A més, sembla que el guió que ha imposat de forma irreversible la globalització es vol trencar per qüestions domèstiques. És possible una Europa forta en la qual es respectin els drets i les singularitats de tots els seus habitants i, alhora, pugui ser una potència principal en el món.