Èpicament cap a enlloc?

Ala taula Cata­lu­nya/Espa­nya, que es troba avui de cap per avall, s'hi dilu­cida un con­flicte polític greu, que afecta la legi­ti­mi­tat de l'Estat espa­nyol. La famosa sentència con­tra l'Esta­tut, induïda pel PP, inva­li­dava, no ja el pacte esta­tu­tari asso­lit el 2006 en seu par­la­mentària espa­nyola, sinó també el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978 en negar les vir­tu­a­li­tats que aquest com­por­tava. Ja ho havien inten­tat el 23-F i la Loapa l'any 1981 i, després, “sin que se note el cui­dado”, l'obs­ti­nada difu­mi­nació de “les naci­o­na­li­tats” cons­ti­tu­ci­o­nals, con­cepte osten­si­ble­ment arra­co­nat des del pri­mer moment. Greu “assig­na­tura pen­dent”, aquesta; no en va el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol era també, inex­cu­sa­ble­ment, un “pacte ter­ri­to­rial”, és a dir, l'acord per al degut encaix de les rea­li­tats naci­o­nals no assi­mi­la­des per la violència. Ara bé, la solució d'aquest con­flicte essen­cial no passa, avui, pel reco­nei­xe­ment impos­si­ble del “dret a deci­dir” o dret d'auto­de­ter­mi­nació. No, almenys, en el sen­tit jurídic de l'expressió. Cal assu­mir-ho. Cap norma esta­tal, euro­pea o inter­na­ci­o­nal no con­fe­reix aquest dret a Cata­lu­nya ni a cap altra nació en una situ­ació equi­va­lent. Només l'esfon­dra­ment de l'imperi soviètic va moure la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal a legi­ti­mar sepa­ra­ci­ons que no resul­ta­ven de cap procés de des­co­lo­nit­zació, del comú acord de les parts o d'un referèndum acor­dat i vin­cu­lant. Altra cosa és el “dret a deci­dir” en el seu sig­ni­fi­cat no jurídic, de quan diem “no hi ha dret” o “hi tenim dret”, que vol dir “això no està bé” o “les coses hau­rien de ser d'aquesta altra manera”.

Ens agradi poc o gens, el “dret a deci­dir” no té recor­re­gut: ningú no ens el reco­nei­xerà. Altra cosa és que una “mino­ria naci­o­nal”, res­pecte d'un con­junt demogràfic i polític més gran que l'inclou, no pot res­tar inde­fi­ni­da­ment diluïda i anul·lada, sobre­tot quan es tracta de replan­te­jar la relació entre ambdós. Un demos com el català, clara­ment defi­nit per la història i sobre­tot per la volun­tat rei­te­rada i actual de la seva ciu­ta­da­nia, no pot ser igno­rat. I es fa impe­ra­tiva la neces­si­tat d'empes­car-se una manera de resol­dre-ho, amb totes les garan­ties que siguin del cas. És una obvi­e­tat democràtica ele­men­tal i peremptòria, però sense fórmu­les pre­es­ta­bler­tes. El Canadà i la Gran Bre­ta­nya han tro­bat mane­res dife­rents i efec­ti­ves de fer-ho. Aquest és el camí, per més que a Espa­nya sigui molt més cos­te­rut i acci­den­tat, ple­gat de les toxi­nes del fran­quisme. Alguns inter­lo­cu­tors esta­tals han dit que, si un cas, “hau­ria de votar tot Espa­nya”, inven­tant així una nova forma de la impo­sició. I sobre­tot un dis­ba­rat tàctic: seria la manera de pro­pi­ciar, a Cata­lu­nya, una ale­gre i tes­ti­mo­nial sepa­ració vir­tual, des­car­tada d'antuvi pel can­tat vot con­trari de tota la resta. Apre­nents de brui­xot. Cal tro­bar una sor­tida democràtica con­vin­guda, que no sigui la per­pe­tu­ació de la llei de l'embut del més cor­pu­lent. Cal fer-se fort en aquesta direcció, sense dei­xar-se endur per deri­ves uni­la­te­rals que no van enlloc. Fins a acon­se­guir que s'obri, d'una vegada, l'espai de la política. No hi ha dre­ce­res. Només la força de la coherència. Ep! i la força crei­xent de la màxima uni­tat, la de tot el cata­la­nisme en la seva plu­ra­li­tat, sense tac­ti­cis­mes par­ti­dis­tes que afe­blei­xen i que des­le­gi­ti­men endins i enfora.

No porta enlloc la con­fron­tació de naci­o­na­lis­mes opo­sats: d'una banda, el naci­o­na­lisme espa­nyol, deu­tor de l'imperi autocràtic, que estig­ma­titza qual­se­vol acord i que no para de mul­ti­pli­car l'inde­pen­den­tisme a Cata­lu­nya; i, de l'altra, el naci­o­na­lisme català, atret peri­llo­sa­ment cap a l'abisme de les actu­a­ci­ons uni­la­te­rals i sense xarxa, amb mig país que vol i dol al seu dar­rere. Dues for­ces cegues que no van enlloc. Entre nosal­tres, va ser pri­mer la con­sulta del 9-N, després les “elec­ci­ons ple­bis­citàries”, ara la “Llei de Tran­si­to­ri­e­tat Jurídica”, la doc­trina de Tor­cu­ato Fernández Miranda (“de la ley a ley”) a finals dels setanta, ara no pas per des­fer-se de cap dic­ta­dura, sinó per esqui­var la fos­si­lit­zada lega­li­tat d'un estat de dret. En rea­li­tat, un procés cons­ti­tu­ent uni­la­te­ral, a par­tir d'un 48% de vots “ple­bis­ci­ta­ris”. Això sí, amb un “referèndum de con­va­li­dació”, que haurà de vali­dar la prèvia “llei de tran­sició” i empa­rar la “des­con­nexió”. Sem­pre aquest aire incon­fu­si­ble de conte de la lle­tera.

El govern del PP, en ocasió del 9-N, va badar i va encai­xar el gol. No tor­narà a pas­sar. Impug­narà per “pre­va­ri­cació” qual­se­vol acord de govern i qual­se­vol par­tida pres­su­postària vin­cu­lats a aquest dis­seny de labo­ra­tori. Fun­ci­o­na­ris i empre­ses pri­va­des col·labo­ra­do­res entra­ran en greu risc. I que no arribi el moment en què la gent hagi de deci­dir a qui paga els seus impos­tos... No és aquest el camí que ens fa forts. Ens cal una altra estratègia, ali­ena als càlculs par­ti­da­ris fàcils, basada en la força de la uni­tat cata­la­nista, la uni­tat que ens fa forts inter­na­ment i que ens legi­tima de por­tes enfora. Una estratègia veri­ta­ble­ment naci­o­nal, que posi fi als atrin­xe­ra­ments interes­sats, que es deixi de “drets” no legis­lats enlloc i que obli­gui a posar “del dret” la taula de la política. Que recu­peri la ini­ci­a­tiva cedida als extrems (Ciu­ta­dans i CUP) i enfor­teixi la cen­tra­li­tat naci­o­nal, en la con­vicció que hi ha solu­ci­ons a l'abast, en el ter­reny de la com­ple­xi­tat i no del sim­plisme. I que no ens podem per­me­tre esce­no­gra­fies èpiques que aca­bin en una der­rota del poble de Cata­lu­nya. No s'ho mereix i no ens ho podem per­me­tre.