Eleccions debades

Diu­menge vinent, ara mateix, es faran elec­ci­ons dites “autonòmiques” a Galícia i al País Basc. Impor­tants, no cal dir-ho, per als gallecs i per als bas­cos. Al pri­mer d'aquests ter­ri­to­ris, que la Cons­ti­tució Espa­nyola evita amb l'eufe­misme “naci­o­na­li­tats històriques”, diuen les enques­tes que el Par­tit Popu­lar reva­li­darà la majo­ria històrica. Bon pro­fit els faci. N'hi ha que nai­xen assig­nats. En el segon, l'ensa­la­di­lla basca es com­plica. Els pac­tes, a dos a tres i a tot el que cal­gui, deter­mi­nen que el gua­nya­dor de les elec­ci­ons, que seria el PNB, haurà de triar entre for­ces sobi­ra­nis­tes o inde­pen­den­tis­tes i l'espa­nyo­lisme ram­pant. El PNB s'ha fet còmode, con­ti­nu­ista, més retràctil encara. Això podria donar ales al PSOE o al PP. En tot cas, no sem­bla que en aquells països les elec­ci­ons de diu­menge hagin de can­viar el món extern. Però hi ha una altra mirada. La que inter­preta el món en clau de Cibe­les. Una visió que insis­teix en els efec­tes “gene­rals” que se'n poden deri­var. Una manera com una altra d'engran­dir el propi melic o d'enre­dar-se. A Mari­ano Rajoy el gasoil gallec no li arri­barà ni a l'ence­ne­dor. El tren­ca­clos­ques basc no aju­darà ningú. Ni a Pode­mos. El PP man­tindrà Rajoy com l'única veri­tat reve­lada i Pedro Sánchez s'espe­rarà al comitè fede­ral de l'1 d'octu­bre per veure si pot sal­var la dis­sidència extre­me­nya o, sobre­tot, anda­lusa. Amb l'ajuda dels mili­tants. Euskadi? Galícia? Una broma per als qui con­si­de­ren la perifèria matèria domada i recli­nada. Tant se'ls en fot.