I ara lloen Urkullu

Amb el pas dels anys, l'escassa ambició nacional del PNB i l'acceleració del procés sobiranista, Iñigo Urkullu s'ha convertit en el paradigma del nacionalista desitjable per als grans partits espanyols. Amb reivindicacions d'autogovern moderades després del fracàs d'Ibarretxe (centrades en el desplegament de l'Estatut de Gernika i el debat d'una reforma encara verd), sense els greus condicionants polítics del terrorisme, amb la prioritat fixada en la sortida de la crisi, i una crítica frontal a la via unilateral que plantegen els partits independentistes catalans, els jeltzaleak han esdevingut els nacionalistes tolerables i necessaris per al funcionament del sistema polític espanyol. El PNB té cinc diputats desitjadíssims al Congrés. Fa setmanes que Mariano Rajoy hi somia, sobretot si el basc també necessita diumenge el suport dels populars per mantenir-se a la lehendakaritza. Urkullu es deixa estimar. No tanca la porta a cap pacte ni amaga les seves reticències amb el procés català.

El lehendakari troba que la via encetada per Catalunya no porta enlloc en un context europeu de sobiranies compartides, i contraposa les demandes dels independentistes amb el seu camí: un gradualisme pràctic que busca un encaix en la Constitució Espanyola des de la confortabilitat del concert econòmic, i que està a anys llum de les ambicioses demandes de la societat catalana, minoritàries en la basca.

Algú diria que el discurs d'Urkullu s'assembla al que no fa tants anys pronunciava Artur Mas arreu. Però hi ha una diferència essencial: els convergents van incrementar progressivament les demandes d'autogovern fins a l'independentisme, mentre que el PNB va fer una reculada històrica amb la marxa d'Ibarretxe, el rebuig al seu pla i l'entronització d'Urkullu. Arnaldo Otegi els veu tan lluny que compara, amb raó, el PNB amb Unió, un partit extraparlamentari i amb serioses dificultats per sobreviure al concurs de creditors. Les voltes que fa la vida.