Les llàgrimes d'Eulàlia

La vigília de la Mercè va ploure copiosament sobre Barcelona, i molts actes de la festa major es van haver de suspendre. Són les anomenades “llàgrimes de santa Eulàlia”: la segona patrona de la ciutat –que havia estat la primera– plora cada any per l'oblit en què els barcelonins la mantenen. També se'n podria dir la “venjança” de santa Eulàlia, però els sants no tenen aquests sentiments, i menys la nena de tretze anys que va ser martiritzada tretze vegades sense que abjurés de la fe. A més, la Mercè és una Mare de Déu, i Eulàlia no gosaria emprendre mesures desagradables contra l'ordre jeràrquic celestial.

A Catalunya, com a molts llocs del món, una festa inaugura cada entrada d'estació. La primavera té Sant Josep. Sant Josep ha decaigut perquè el calendari l'ha fet feiner, però havia tingut molta esplendor i les plates de crema que aquell dia es consumien eren, segons els erudits, la manifestació de l'astre solar posat a taula. A l'estiu s'hi entra amb Sant Joan. Sobre Sant Joan no cal dir-ne res perquè és una festa molt viva, com ho és Nadal, que obre la porta a l'hivern. I la tardor? Amb què es dóna la benvinguda a la tardor? Hi ha Tots Sants, crepuscular i funerari, però cau lluny de l'equinocci. Per mi que els troglodites encarregats de distribuir les festes van mirar el cel, van observar que a inici de tardor sempre plou i consegüentment es van abstenir de programar-hi focs, àpats, balls d'envelat i concerts dels Manel. Barcelona és, però, Barcelona, Barcelona sempre s'ha mirat el país i el món des d'una altesa de superioritat, i va voler esmenar l'oblit d'encuny assenyat. Va situar la festa major el 24 de setembre, i cada any, sigui perquè santa Eulàlia plora, perquè la meteorologia és impenitent o perquè el cel envia diluvis als que el desafien, per la Mercè plou a Barcelona. Tarragona, una altra amb fums al cap, va fixar la festa major el dia abans, el 23, Santa Tecla. També els plou, i han de patir pels castells. Semblaria que hauria de ser un motiu perquè els de Reus es riguessin del mal encert de la ciutat rival, però a Reus va ser més forta la competitivitat i, tenint Sant Pere al juny, van col·locar la segona festa major el 25 de setembre, la Misericòrdia. La mullena és assegurada. Lleida va ser més astuta, i els gironins, com sempre en blasonen, els llestos. A Lleida Sant Miquel és el 29, amb el risc de la pluja equinoccial una mica conjurat, encara que sent una festa agrícola l'aigua ja va bé. A Girona Sant Marcís és a final d'octubre. Si no plou, els asseguro que a les barraques fa una fred que pela, encara que ells no vulguin que sigui dit.

Escoltin: no podrien les capitals localitzar les festes majors en la sequera de l'estiu, com la majoria de pobles? No podríem fer que Eulàlia trobés pal·liatiu al seu desconsol?