Contra l'economicisme

Un dels criteris que operen secretament, de vegades, fins i tot, de manera inconscient, a l'hora de destriar el bé i el mal és l'econòmic. Molt sovint, el factor econòmic juga un paper més rellevant i determinant en les decisions personals que no pas els grandiloqüents principis de l'ètica. Segons el criteri econòmic, és bo tot allò que reporta algun benefici, mentre que és dolent allò que comporta una pèrdua de riquesa material o bé algun perjudici. En aquest criteri, el que compta és el benefici de tipus material, és a dir, els béns tangibles que es puguin obtenir a través d'aquella decisió. Molt sovint, acaba essent unilateralment bona la decisió que reporta més diners.

Aquest criteri opera en molts àmbits de la vida humana. A l'hora de triar una feina, per exemple, molt habitualment el que compta, primàriament, és el benefici econòmic que s'obté a través d'aquesta. També a l'hora de triar uns estudis, observo que molts estudiants reflexionen en aquesta clau: cerquen estudis que requereixen poc temps de dedicació i que garanteixen màxims beneficis econòmics. Mínim cost (de temps i de diners) i màxim benefici. A l'hora de comprar un objecte de consum, també regeix, molt sovint, el criteri econòmic. Se cerca l'objecte més barat, independentment de com s'hagi fet, a on s'hagi fet i qui l'hagi fet.

Aquest criteri no és, en si mateix, il·legítim, però quan es converteix en l'únic criteri a tenir en compte a l'hora de prendre decisions, pot arribar a ésser pervers. Per això cal distingir entre la lògica econòmica i l'economicisme. L'economicisme és una forma encoberta de totalitarisme, és la idolatria del tenir, la reducció de tot moviment, de tot pensament, de tot anhel al desig de posseir i de guanyar béns econòmics. En l'economicisme, tota activitat humana, tant en el pla de la intimitat com en el de la vida social i laboral, es desenvolupa en aquesta clau: l'obtenció de beneficis econòmics.

L'economicisme és una ideologia altament perjudicial, una forma de pensament que destrueix la persona i la societat. Vetllar pels propis interessos econòmics, defensar el propi patrimoni i la millor manera de conservar-lo i d'augmentar-lo, no es pot qualificar de negatiu. Tot al contrari. Però quan aquesta lògica econòmica és l'única que regeix en la vida humana, la motivació última de totes les relacions i moviments, l'ésser humà es converteix en un ésser unidimensional.

Hi ha una gamma d'exemples en la vida social que mostren les nefastes conseqüències d'aquest criteri pres unidimensionalment. Quan el que compta és només el benefici, es justifica l'explotació d'éssers humans per obtenir capital, però també la destrucció del medi natural, la falsificació, l'engany, la prevaricació, la corrupció, la mentida i la hipocresia. Només cal agafar un periòdic de qualsevol dia de l'any i de qualsevol tendència ideològica, per comprovar les devastadores conseqüències d'aquest criteri concebut de manera unidimensional. Gran part dels delictes de sang, de les traïcions, de les estafes i de totes les formes d'explotació de nens, de dones i d'immigrants obeeixen la mateixa finalitat: el guany econòmic.

L'economia necessita l'ètica per esdevenir plenament humana, així com la política també necessita l'ètica per ser creïble i digna de confiança. Quan l'economia se separa de l'ètica, s'esdevé la barbàrie. Les conseqüències de l'economicisme són greus. Imposa una mena de pensament únic en el qual l'únic que compta és el benefici. S'ignoren, així, altres potencialitats i anhels de l'ésser humà i, consegüentment, els vincles i les comunitats que no obeeixen aquest fi es destrueixen.

Per tot plegat, cal afirmar que l'economicisme és una de les ideologies més perverses i més tòxiques individualment i socialment que ha imaginat la ment humana. Campa lliurement per l'imaginari col·lectiu i malmet persones i comunitats. Els grans teòrics l'han descrit com una forma d'alienació, de servitud i de destrucció de la vida personal i comunitària. Buida l'ésser humà de la seva essència primordial, que rau en el do i el converteix en un esclau del posseir. Com a conseqüència, administra tota la seva intel·ligència i totes les seves forces a l'obtenció de benefici i, paradoxalment, després de fer-ho, sent una infinita buidor perquè s'adona que el benefici no omple els seus anhels més pregons. Tracta de tapar aquesta buidor amb més béns materials, amb tota mena de coses, però, com més èmfasi i dedicació hi posa, més buit i desemparat se sent.