Una llengua llençada als fems

a desforestació lingüística del món és tan ràpida que si haguéssim de plorar cada vegada que mor una llengua, no pararíem mai d'eixugar-nos els ulls. Amb les llengües, però, passa com amb les persones: els drames són més dolorosos si són més propers. Per això podem encarar amb un cert estoïcisme la idea de llengües moribundes a l'altra punta del món però ens és més punyent saber que tan a prop nostre desapareix una llengua. Per exemple, l'occità.

Per això també ens poden afectar particularment els testimonis d'aquesta mort lenta però gairebé inexorable, testimonis de l'interior, d'occitans que veuen com la seva llengua, assassinada, es va dissolent. Així, el 1960 el gran escriptor occità Joan Bodon escrivia a la novel·la La santa estèla del centenari: “Pobra llengua, te n'anaves cap al teu final. Ja només s'atrevien a fer-te servir estables endins, tot remenant els fems.” I tot seguit feia un paral·lelisme prou evident entre el destí de la llengua i el destí del món que havia conegut: “El país semblava perdre's a mesura que perdia la seva llengua. Tothom, ja francesitzat, volia la seva plaça: als ferrocarrils, a la gendarmeria, a París... Les cases es venien per pobles sencers.”

Joan Bodon (1920-1975) era un mestre d'escola del Roergue, una de les comarques occitanes més feréstegues i aïllades. Tots els seus llibres porten la marca de la mort de la llengua, sigui explícitament o metafòricament, i és una marca feta d'un dolor que oscil·la entre la ràbia i la resignació, però que mai no aconsegueix transformar-se en serenitat. Qui podria viure serenament la mort de la seva llengua? Molta gent? Ah, sí, és clar, molta gent. A La santa estèla del centenari el perfil més fascinant és, sense cap mena de dubte, un personatge secundari i anònim, un enginyer que explica haver sobreviscut a la Primera Guerra Mundial perquè, ferit i presoner a Alemanya, va sentir com un altre detingut li parlava occità. La llengua com a bàlsam, com a remei, com a esperó per no morir. Passada la guerra, aquest enginyer va decidir comprar Sant Ferreòl, un poble abandonat del Roergue amb l'esperança, vana, de poblar-lo exclusivament amb persones que volguessin viure com a occitans i en occità. “Allò que els jueus han fet per l'hebreu, per què nosaltres no ho faríem, aquí, per l'occità? [...] Ens desfaríem de les lleis franceses per tornar a seguir les nostres. Els vells moririen en occità. Els joves trobarien l'amor en occità i els fills que nasquessin no coneixerien cap altra llengua. Sí. A Sant Ferreòl tot començaria de nou. Occitània.” Ningú, però, absolutament ningú no respon a aquesta crida i el somiatruites, ja vell, conclou: “La meva nació es morirà sense que els seus fills la coneguin. Jo, probablement, seré l'últim a conèixer-te, Occitània.” I aquest “jo” és, ben segur, Joan Bodon, que va fugir d'Occitània, exiliant-se a Algèria, per no haver de ser aquell que veu com s'ha mort la seva llengua i amb la llengua, el país.

I mentrestant, els assassins d'aquesta i de tantes altres llengües continuen proclamant des de París que són els més il·lustres defensors dels drets humans i de la diversitat cultural i arreu del món, i també a Catalunya, alguns, inexplicablement, s'ho creuen i aplaudeixen.

L