Per sobre de les possibilitats

Viure per sobre de les possibilitats ha sigut el reclam que bona part dels analistes han proclamat com a diagnosi de la crisi. Els ciutadans de l'Estat espanyol hem gastat el que no produíem; hem consumit la renda que no ingressàvem, ens hem endeutat pel que mai no podrem pagar. Aquesta dinàmica, com és sabut, ni aquí ni enlloc té futur. L'equilibri de la macro i de la microeconomia, o del sentit comú propi de l'oikos-nomeia, sempre s'acaba imposant.

Que malament s'ha interpretat, però, aquella constatació per inculpar els ciutadans normals i corrents que disposen només del salari per motxilla i que poc que s'ha aplicat als nostres dirigents polítics i econòmics. I com de vàlida és ara aquesta afirmació quan escoltem o veiem als mitjans personatges com Miguel Blesa, antic president de Bankia, que confessa que ara s'ha de fer les feines domèstiques perquè no té prou diners per tenir ajut a casa. Es visualitza així un individu que, amb la granereta, s'ajup per netejar les seves deixalles i baixa les escombraries com tothom. Una imatge del tot poderosa i lluny de tota mena de plany. Dirigents que havien nedat en l'abundància, fruit de l'opulència dels restaurants i dels vins exclusius guardats per a l'ocasió pels millors sommeliers; de les finques per si els venia de gust la cacera, l'esquí o la costa, o dels iots d'empresa per assolir en banyador les influències dels més influents; o dels caps de setmana als llocs més insòlits per tenir tema de conversa a les hores perdudes de sobretaules de negoci... i mira ara, havent d'anar a comprar, granar la cuina on menja cada dia i fer-se el llit.

Efectivament, molts en aquests país van viure per sobre de les seves possibilitats. Certament també algun treballador que s'ha endeutat innecessàriament o consumit a cop de targeta. Però sobretot qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats, capacitats, competències i intel·ligència són personatges com l'abans esmentat i un grapat més que avui comencem a conèixer en el seu pas pels jutjats. Individus que des de consells d'administració empresarials, entitats financeres o representants de caixes paraven la mà a canvi de besar el folre i tirar de targetes black. Com més rics es sentien menys impostos es pagaven, ja que sortia a compte assumir el cost de l'enginyeria fiscal elusiva, tal era la quantia dels impostos que estalviaven. Dins la mateixa casta, uns feien bons els altres. Creien que si se'ls nomenava per a aquells llocs és que ho valien; i si el que nomenava tenia la cort dels nomenats quedava així ratificada la seva vàlua. Les dades parlen soles. Alguns tenien retribucions que a la banca han arribat a multiplicar per vint la del mateix governador de l'ens supervisor; dietes de consellers de petites caixes que no sabien ni s'esperava que sabessin res del lloc que ocupaven i que doblaven les dels consellers de govern dels reguladors públics; empresaris regulats que s'autoassignaven indemnitzacions impúdiques a canvi de tenir els accionistes contents ni que fos al cost del palanquejament per poder continuar distribuint dividends. Això sí que són proves d'haver viscut per sobre de les possibilitats de l'empresa o d'un mateix! Quants d'aquests han passat si més no la prova de la competència? A quants l'exposició a la competitivitat que tant proclamen els ha valorat com n'eren de competents per cobrar aquelles retribucions? Quants d'aquests van haver d'emigrar i provar a fora el que han dit que mereixien a dins? Si és que molts d'aquests que tant s'omplen la boca de com de bo és que els nostres joves confrontin la internacionalització marxant fora i millorant capacitats quasi ni parlen idiomes! Voleu dir que la ventada de la globalització no pot anar bé a la nostra economia per fer net de tanta estultícia enrocada i propera al poder polític?

A l'altre pla de viure per sobre de les pròpies possibilitats hi trobem avui l'austeritat. Aquesta, contràriament a allò que uns i altres denuncien, hauria de ser vista com una virtut. És clar que em refereixo a l'austeritat que s'imposa un mateix i no la forçada per la pèrdua de rendes d'un món injust. L'estalvi, la previsió i la prudència són un valor. Un món que no premia tots aquests elements està desequilibrat. Petarà algun dia, ja sigui per la insostenibilitat del planeta amb un consum i creixement econòmic fora mida o per l'aparició de noves bombolles financeres de qui per manca de veure retribuït l'estalvi se la juga a la prima de risc. O per part del mateix ciutadà que, per manca de valors, enveja allò que no pot assolir i arriba a pensar que la vida en aquestes condicions no li val la pena viure-la.