Coses de disseny

Un fet interessant de la moció de confiança a què es va sotmetre Carles Puigdemont no ha estat només recuperar un únic full de ruta, més o menys zigzaguejant però únic al cap i a la fi, entre la majoria independentista, sinó també l'apropament d'aquesta amb Catalunya Sí que es Pot a través de la fórmula del referèndum. Quan hi ha un apropament d'aquest tipus sempre hi ha la coqueteria política d'assegurar que és l'altre qui s'ha acostat a un, i no al revés, però el fet és que, per a l'independentisme majoritari al Parlament, l'espai polític i social que representa CSQP és un aliat importantíssim per posar sobre la taula que una majoria aclaparadora de catalans voldrien ser consultats, i cap institució de l'Estat no només no hi dóna resposta sinó que intenta empaperar amb deu anys d'inhabilitació el president que va organitzar una consulta amb urnes populars i sense efectes jurídics de cap mena.

També representa un respir per a l'espai dels comuns, incòmodes en la foto del no amb el PP, Ciutadans i un PSC que potser necessitava la clatellada de dissabte a Ferraz per tornar a marcar perfil propi, i que poden fer de moment bandera de l'autodeterminisme, central ara mateix en la societat catalana. Arribarà un dia en què, a més de fer-ne bandera, l'hauran de defensar de debò, quan sigui negat i castigat des de l'Estat espanyol i llavors calgui exercir-lo de totes totes. O caurà l'autodeterminisme quan un tribunal amenaci de nou càrrecs electes catalans, i llavors torni la cantarella d'un pacte amb Espanya que no arribarà mai?

Necessitar permís per a l'autodeterminació és una contradicció. La gent educada i cívica intenta primer autodeterminar-se amb l'acord dels veïns, sí. Però si els veïns no ho volen, aparcar-la fins que algun dia remot ens donin a distància el seu vistiplau des del Congrés, no pot tenir altre nom que teledeterminació, cosa que no figura en cap tradició de l'esquerra política, però en fi, als catalans sempre ens ha agradat inventar i fer coses de disseny.