El gir social

Tot el discurs que ahir va embastar Carles Puigdemont al debat anual de política general respon a la necessitat de projectar un compromís “social”. En termes pràctics i simplificadors, el president de la Generalitat ha adoptat una posició cada vegada més “socialdemòcrata”. Una actitud que es pot deure a les conviccions del mateix president, al viratge que ha anat fent el seu partit, a la composició del govern i de Junts pel Sí i a la necessitat de consolidar el suport de la CUP i allargar-lo encara més cap a Catalunya Sí que es Pot. Aquesta és la intenció indiscutible. Una altra cosa són els resultats. Catalunya és un país d'escèptics. Hi ha un escepticisme arrelat en la desconfiança, sovint excessivament descarat i cruel, però n'hi ha un altre més bèstia, conseqüència del ressentiment. Els dirigents de Catalunya Sí que es Pot, per exemple, no volen transigir amb la definició del nou govern. Hi veuen “convergents”, i la visió els ofusca. Puigdemont va definir ahir unes prioritats “socials” que inclouen, per exemple, l'aprovació d'un salari mínim, la recuperació de quotes perdudes de benestar i l'augment de la plantilla de funcionaris. El seu discurs el podrien subscriure sense escaldar-se Lluís Rabell i Joan Coscubiela, però segurament no ho faran. Això voldria dir acceptar els pressupostos del 2017 a tràmit i discutir-los partida per partida. Què podrà més, la complicitat amb el “gir social” o el ressentiment? A més d'obrir mil debats, ara es podria obrir una travessa...