Amonestació

Durant anys i encara ara una de les observacions que feien, i encara fan, els advocats als seus clients quan entraven en una vista oral tenia un caràcter hàbilment dissuasiu: “Amb aquest jutge, deixa el català a la porta.” Un jutge ha estat, de sempre i encara més des que hi ha capitans generals a Catalunya, una autoritat temible. Convenia i convé, doncs, no fer-lo empipar per detalls prescindibles, com ara la llengua. Ara que els catalans són poc o molt conscients de les humiliacions que han patit durant segles, segons quines genuflexions ja no se suporten. Però la majoria continua considerant que val més no complicar-se la vida. Per això el percentatge de sentències en català és tan prim i infame. No hi ha hagut manera de poder obligar ses senyories almenys a entendre la llengua dels seus administrats; de les seves víctimes lingüístiques. Sempre ha prevalgut més el dret de l'autoritat que el de l'autoritzat. Però encara pot ser pitjor. A més de l'abús crònic i constant, també hi pot haver burla i humiliació. Humiliar-les és exactament el que va fer una jutgessa d'Olot amb dues advocades que li intentaven parlar en català. Des d'una autoritat que recorda més les taules de Moisès que la revolució francesa. Ara el Tribunal Superior de Justícia ha decidit amonestar-la. Només amonestar-la. Un advertiment suau per a una falta “lleu”. Doble humiliació. Ses senyories més recalcitrants –n'hi ha moltes– deuen pensar que paga la pena fotre's de les víctimes. I encara diuen que el peix és car.