Lliçó Brunet

El periodista Manuel Brunet, que va viure de 1889 a 1956, bescantat per uns, respectat per altres, torna a l'actualitat amb tota justícia. El posa a l'abast de tothom el doctor Francesc Montero, de la Universitat de Girona, en un llibre acurat, amè, esclaridor. Ben recomanable. A Figueres, on vivia, Brunet era “el mestre”. Ho deia Fages de Climent en una nota, inclosa en el llibre. Hi ha una lliçó de Brunet que va més enllà de les que impartia com a home culte. Fou un lliçó sobre la complexitat humana i la relativitat de les idees. Pels qui fem recerca en periodisme històric, Brunet és un personatge que també ha tornat a l'actualitat amb la polèmica sobre la Sagrada Família de Gaudí. Fou una persona abrandada i contradictòria. L'any 1950 va publicar un article que clamava per la continuïtat de les obres del temple. Trenta anys abans, en canvi, havia insinuat –com Josep Pla– que fos enderrocat el Palau de la Música. Deia que era el Palau de la Quincalleria, de la mateixa manera que ara hi ha un regidor que confon la Sagrada Família amb una mona de Pasqua. No és nou, doncs, abraonar-se contra l'estètica modernista. Les fòbies dels reaccionaris del segle XX s'han empeltat en esnobs del segle XXI. Si es fes realitat el desig de malmetre patrimoni, Brunet i Pla, hereus del conservadorisme vuitcentista, serien jutjats avui pel Tribunal de l'Haia. Brunet va renegar del seu passat iconoclasta. La lliçó Brunet també és la de contenir l'orgull, fugir de la supèrbia, apaivagar ímpetus juvenils.