La rierada
Dimecres, Dia de la Hispanitat, va oferir moltes amenitats. Al matí feia bon temps i vaig sortir a fer un volt. Totes les botigues “normals” eren tancades, ignorant la consigna del “res a celebrar”, que només va ser seguida per uns quants ajuntaments. En canvi, els basars xinesos eren oberts. Se'm va ocórrer una gracieta, i la vaig propagar pel Twitter, que de gracietes sobre la Hispanitat n'anava ple: “¿Que no celebren els xinesos que el pèrfid Colom errés els càlculs i no arribés a Orient com pretenia?” A “les Índies” és on el Columbus Day hauria de ser més festiu. L'Ajuntament de Badalona va ser un dels que aquell dia va treballar o en va fer un simulacre. El PP ho va denunciar al jutge, que va iniciar diligències. La segona gracieta va venir rodada: “Que l'Ajuntament de Badalona denunciï el PP i el jutge per treballar el Dia de la Hispanitat.” Si el jutge estava de guàrdia, també van decidir estar-hi els regidors. Vaig arribar a casa del periple havent constatat dos fets: tothom havia tret aquell matí el gos a passejar i en tot el trajecte no vaig trobar cap quiosc, ni obert ni tancat, on comprar el diari. La informació circula per altres conductes, que coincideixen amb els que publiquen gracietes.
Al vespre va arribar la llevantada, amb trons, llamps i pluja a bots i barrals. El Maresme és sensible a aquest fenomen, propi de la primavera i la tardor. La depressió que ve de l'Atlàntic atupa –per usar un cultisme– amb l'aire humit que ve de mar i el cataclisme queda servit. En comarques costaneres planes l'espectacle és més discret. Aquí, l'aigua del cel cau sobre les muntanyes situades just a la nostra esquena i, si ho fa amb quantitat exagerada, baixa fins a mar de manera furient, sense respectar les rieres ancestrals que les haurien de canalitzar. Les inundacions són inevitables.
Vaig sortir al balcó. Quan era petit, en aquestes ocasions passaven avall, per davant de casa, matalassos, síndries, taules, cadires, canyes i fang. Després hi van circular els mateixos
objectes, però ficats en els contenidors de les escombraries. Els contenidors
giraven sobre l'aigua com baldufes o com els gegants de la festa major, que sembla que no toquin a terra. Dijous, només va fluir aigua neta, sense navegants. Prosperem. En altres llocs, quan plou la gent treu el paraigua i segueix caminant. Una llevantada amb aigua avall deixa els carrers inhabitats. Només es veuen ulls que miren darrere les persianes.
L'endemà d'una llevantada havíem sortit als carrers a observar destrosses, i arribàvem a mar, on suraven calaixeres i síndries entre el llot com en un naufragi. Ara Twitter ens ho ofereix al moment, entre notícies i gracietes sobre la Hispanitat, i els diaris de l'endemà no poden dir gaire res de nou.
