Una catedral

La feien a la televisió, i em vaig tornat a mirar Good morning Babilonia. No és la millor pel·lícula dels germans Taviani, però explica una història bonica. Dos germans italians, restauradors de catedrals romàniques, emigren als Estats Units i recalen a Hollywood per participar en la pel·lícula de Griffith Intolerància com a decoradors. Concretament com a constructors dels elefants gegantins que surten a l'episodi de la pel·lícula ambientat a Babilònia. La idea dels Taviani és molt bona: Intolerància, filmada el 1916, quan el cine només tenia vint anys, és, com el romànic, la peça fundacional del que ha vingut després. Si Intolerància és romànica, representa que després va venir el gòtic, el renaixement... fins arribar a avui. Avui, on ens trobem? No ho sabria pas dir. Tampoc, quin és el moment gòtic, renaixentista o neoclàssic del cine, si és que es pot parlar en aquests termes. Deixem-ho. Intolerància és com una catedral romànica, i la consideració està bé. I si traiem “romànica” i ens quedem en “catedral” també està bé perquè Intolerància és la primera obra catedralícia del cine. Els Taviani estimen l'ofici i l'adjectiven amb termes nobles.

Una cosa em va portar a l'altra, i vaig consultar la fitxa tècnica i artística d' Intolerància de Griffith. Mirin les sorpreses que hi vaig trobar. Erich von Stroheim, el futur director d'Avarícia i La viuda alegre i actor a Sunset Boulevard (El crepuscle dels déus) surt a la pel·lícula com a actor secundari. Tan secundari que no és mencionat en els crèdits. En la mateixa condició es troba King Vidor, el director d'Hallelujah! o The Fountainhead, la biografia de Frank Lloyd Wright interpretada per Gary Cooper. O Frank Borzage, director destacat del cine mut i sonor. O Tod Browning, l'autor del Dràcula protagonitzat per Bela Lugosi i de la gran La parada dels monstres. O Douglas Fairbanks, el futur espadatxí de gesticulació expressionista, que fa de simple extra. Podria seguir. Em vaig quedar parat del concentrat de talent que Intolerància reuneix. Tots eren joves i es van sentir cridats pel Hollywood que tot just naixia. El cine no era llavors res però ells van intuir que alguna cosa seria. Podrien haver fracassat, com altres devien fer, però van superar les adversitats pròpies dels pioners i es van fer un nom.

Un altre que surt a Intolerancia: Gino Corrado. No sé pas qui és. Llegeixo que va actuar a moltes pel·lícules sense que gairebé mai sortís als crèdits. Té un paper a Citizen Kane, una altra catedral. Va néixer a Florència l'any 1893. Un italià que emigra als Estats Units, va a Hollywood i es troba participant en la gran seu vella del cine. Com els dos germans dels dos germans Taviani. Quantes vides que hi ha, quantes d'extraordinàries.