Qüestió de punt de vista

Hi ha un cul-de-sac dialèctic en l'actual situació d'això que en diem el procés. Els pròcers polítics a Catalunya dels partits unionistes diuen que no es pot fer el referèndum mal anomenat unilateral, perquè cal pactar-lo amb el govern central (no amb l'Estat, perquè Estat són tots els governs, fins i tot els municipals). I els seus capos de Madrid diuen que el referèndum no es farà mai, perquè Espanya és indissoluble, etcètera. Això vol dir que els delegats d'aquí creuen en la possibilitat del referèndum? De cap manera, entre altres coses perquè saben que ni el PP, ni el PSOE ni Ciutadans –una folgada majoria– tenen la més remota intenció de reformar la Constitució en la direcció favorable a la requesta dels catalans (i segurament també dels bascs).

Però els juristes diuen que no caldria tocar la Constitució, que tal com està, amb una transferència de competències –no exempta de complicacions, però no impossible– n'hi hauria prou per autoritzar el referèndum. L'article conflictiu seria el 2: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles (…). Tot i que també aquest seria salvable, perquè l'ens fonamentat en tals pretesos valors és la Constitució mateixa, no pas l'Estat, ni la raó de ser d'Espanya, i es pot considerar una autoreferència textual sense repercussió necessària en la realitat.

D'on procedeix la il·legalitat? Del qui atenent la requesta d'una part important de la població impulsa un referèndum, o del qui podent fer-lo legal s'hi nega? Si el qui s'hi nega ho fa per motius polítics, situa la legalitat en un terreny contingible, i en l'acció d'acorralar el qui el propugna, el dota per defecte de la legalitat de la necessitat. Una legalitat que, no oblidem la història, sempre ha nascut contra anteriors legalitats constrictores: la del cristianisme contra la de l'Imperi romà, la de la República francesa contra la de la monarquia, la dels Estats Units d'Amèrica contra l'Imperi britànic. La negativa pertinaç d'Espanya legalitzarà de facto el possible referèndum no pactat, que ja no serà unilateral: simplement serà.

Els hereus del franquisme que governen a Madrid no han deixat mai d'arrossegar del període anterior a 1975 la idea patrimonial de l'Estat. Lluny de la consciència de ser-ne servidors, el vici de considerar-se'n propietaris, i d'actuar com a tals, amb una conseqüència nefasta: l'enquistament de la corrupció heretada. Nefasta no en si mateixa, perquè la corrupció, com el delicte en general, és consubstancial de l'ésser humà, i universal. A tot arreu hi ha policies, jutges i presons; no sé al món de paradisos que se'n lliurin. El problema no són els corruptes, sinó què passa quan se'ls arreplega. Vet aquí la xacra d'Espanya, de la qual Catalunya en forma part. En els països civilitzats, el sistema és globalment net, els casos de corrupció són aïllats i si es descobreixen acaben punits. Aquí només cau algun cap de turc ocasional, perquè l'excepció són els honestos. La corrupció és estructural, és el sistema en si.

La independència judicial és una broma. Hi ha casos que triguen anys a resoldre's, d'altres els enllesteixen en menys d'un dia. Quan el ciutadà percep que la justícia no és fiable, cap govern la pot invocar per sostenir una decisió, i menys les que neguen drets demanats per la majoria. El govern de Madrid cau en la seva pròpia trampa quan diu que la requesta sobiranista no és majoritària: no ho sap ningú, ni ells ni nosaltres. Per saber-ho cal el referèndum.

Qui sosté electoralment les opcions en joc és l'altre aspecte rellevant del cas. Els del PP i Ciutadans –i molts del PSOE– propaguen a les Espanyes que els votants catalans independentistes són masses d'ignorants manipulats, ingenus, infantilitzats, disminuïts, palesant una profunda falta de fe en la democràcia i un gran menyspreu al conjunt de la població, o bé una manca de reflexió inquietant en qui exerceix la gestió pública. O bé una falta d'escrúpols escandalosa, amb la il·lusió –ai las, confirmada en els resultats– que molts combregaran amb aquesta roda de molí.

A mi també el cos em demana dir que els votants del PP són uns tarats, però per què no ho faré? Perquè aspiro a fer-me una idea de la diversitat del món, no des del bonisme sinó des d'apreciar les coses. Mirar d'entendre allò que no es comparteix hauria d'eixamplar el món. On són els extrems inacceptables? En les matances, els genocidis, els espolis. I fins i tot aquí la línia divisòria entre justos i criminals presenta ambigüitats.