Stiglitz i l'euro

Ha estat aquí el premi Nobel Stiglitz per presentar el seu últim llibre, L'euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d'Europa, on planteja que l'euro es va configurar malament des d'un inici i que, amb la crisi, està essent un malson per als països de la perifèria de la zona euro. Tanmateix, la seva posició és molt més ambigua sobre quin serà (i sobre quin hauria de ser) el futur de l'euro.

Stiglitz, però, arriba una mica tard. Nicholas Kaldor el 1971 o Wynne Godley a principis dels 90 del segle passat, per assenyalar dos economistes destacats, entre molts que ho hem fet posteriorment, ja van advertir que una unió monetària (l'euro) no podria funcionar si no hi havia una unió política i una unió fiscal i pressupostària. I això darrer és simplement una quimera.

L'euro tal com ha estat configurat pretén bàsicament limitar la sobirania econòmica i monetària dels països de la Unió Econòmica i Monetària. D'una banda, impedeix (o limita) que aquests països puguin fer polítiques econòmiques pròpies/sobiranes (sobre el tipus de canvi, monetària, fiscal, etc.) i, per tant, impossibilita que es puguin fer polítiques anticícliques per lluitar contra l'austeritat i polítiques per promoure un creixement sostenible. D'altra banda, l'euro limita la democràcia: les decisions sobre l'euro i sobre les polítiques econòmiques dels països són preses per la gent que forma part d'unes institucions (Consell Europeu, Comissió Europea, Banc Central Europeu) que no han estat escollits democràticament per la ciutadania europea. Més en concret, amb el BCE (suposadament “independent”) apareix un quart poder (al costat dels tradicionals: legislatiu, executiu i judicial), el poder monetari, que és el que té la darrera paraula sobre el que poden fer, o no, els països suposadament sobirans de la zona euro.

A més, si les decisions sobre l'euro i sobre les polítiques econòmiques dels països es posen en mans d'uns organismes “independents”, “tècnics” (com el BCE) on els que decideixen són uns “tecnòcrates”, que no ha escollit ningú democràticament, perquè “són els que hi entenen”, “els que saben què es fan”, evidentment desapareix el paper que havien jugat tradicionalment els sindicats o els partits polítics, i molt particularment els d'esquerres. Dit amb altres paraules, en el marc del BCE, de l'euro (i fins i tot de la Unió Europea), desapareix la possibilitat de fer política. I molt particularment de fer polítiques d'esquerres.

Per tant, i tenint en compte que “un altre euro no és possible” (ni convenient m'atreviria a dir), si es vol recuperar la sobirania econòmica i monetària, si es vol recuperar la democràcia i la possibilitat de fer política, i en particular polítiques d'esquerres, això requereix inexcusablement sortir del parany que signifiquen l'euro i el BCE, i evidentment prendre unes quantes mesures més de política econòmica que requeririen un altre article.