Tribuna
Estats Units, fa un segle...
El 7 de novembre de 1916 els nord-americans escolliren president dels Estats Units per un segon mandat el candidat demòcrata Thomas Woodrow Wilson, qui va guanyar el republicà Charles Evans Hughes. Hughes era un distingit advocat i polític amb un brillant currículum: governador de Nova York i secretari d'Estat amb els presidents Harding i Coolidge; després va ser president del Tribunal Suprem. I Woodrow Wilson ha estat un dels grans presidents americans. Nascut el 1856, descendia de calvinistes escocesos i irlandesos, i era fill d'un pastor presbiterià que tenia esclaus. Els seus avantpassats arrelaren al sud d'Estats Units i ell mateix era un virginià típic. Diu Paul Johnson que “el Sud li corria per la sang (...) i a vegades li pujava al cap; però, per educació, temperament i formació tenia bastant d'angloamericà”. Admirava el gran reformista liberal anglès William Gladstone i, encara que seguia essent massa “sudista” per fer alguna cosa a favor dels negres, estava exempt de prejudicis religiosos, com ho prova que va tenir sempre com a conseller més pròxim Joseph Tumulty, un devot catòlic, i va ser el primer president que va nomenar jutge del Tribunal Suprem un jueu, Louis Brandeis. Llicenciat en dret per la Universitat de Princeton i doctorat per la John Hopkins, va ser professor de ciències polítiques a Princeton, i va arribar a ser rector. El 1911 va ser elegit governador de Nova Jersey, i el 1913, president dels Estats Units.
La presidència de Wilson marca el final d'una etapa –d'una societat laissez faire– i el començament d'una altra, en què un Estat federal més fort, amb amplis poders d'intervenció, té la missió de defensar el ciutadà dels abusos d'un poder empresarial desbocat després de la Guerra Civil. Amb aquesta finalitat, era necessari que l'Estat augmentés els seus ingressos mitjançant un impost personal sobre la renda. I, en aquesta línia, va impulsar la creació de la Reserva Federal per ordenar el mercat monetari, controlar el crèdit i lluitar contra les crisis. En resum, Wilson va ser el primer president que va impulsar un Estat intervencionista i benefactor.
En política exterior, Wilson tenia un discurs idealista basat en el respecte als drets humans i a la sobirania dels estats, l'impuls de les reformes moderades i el rebuig del colonialisme. Així, va proclamar que Estats Units tractaria amb Amèrica Llatina en termes “d'igualtat i honor”; però el cert és que no va canviar res respecte a la política de “l'era del garrot” de Roosevelt i de la “diplomàcia del dòlar” de Taft. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial, Wilson es va mostrar com a “defensor de la pau” i, per tant, no intervencionista, fins i tot a la campanya electoral de 1916. Però, quan els submarins alemanys atacaren vaixells americans, l'opinió pública es decantà a favor de la guerra i, el 4 d'abril de 1917, el Congrés va aprovar la declaració de guerra a Alemanya a petició de Wilson. Nou mesos més tard, quan ja havien mort cent mil soldats americans, Wilson va enunciar al Congrés “els catorze punts”, una sèrie de compromisos que serien la base del Tractat de Versalles que posaria fi a la guerra. Aquell any li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau; però, en ple reflux aïllacionista, no va aconseguir que el Senat americà ratifiqués el tractat ni l'entrada d'Estats Units a la Societat de Nacions.
El proper dia 8 de novembre –cent anys i un dia després de l'elecció de Wilson–, els americans hauran d'escollir entre Hillary Clinton i Donald Trump. Les diferències entre els aspirants de 1916 i els actuals són paleses. Pel que fa a Hillary Clinton, es pot admetre que és una professional de la política experimentada: secretària d'Estat i senadora. Però, com es pot explicar la candidatura d'un personatge tan repugnant com Donald Trump? Què ha passat perquè hagi arribat fins aquí? Aquest fet posa en relleu una falla del sistema. No han funcionat els mecanismes de filtratge que són imprescindibles en un model de democràcia representativa. És un fet aïllat o és una prova de crisi del model?
