La ferida franquista

L'exposició al Born sobre el franquisme (Victòria. República. Impunitat i espai urbà) ha estat inaugurada sense haver tancat la polèmica que l'acompanya des de l'estiu. N'hi ha que encara es pregunten sobre la naturalesa real de la polèmica: el lloc triat, la presència d'estàtues ominoses, l'objectiu polític de l'esdeveniment. Començo pel lloc triat. A parer meu, l'error de base és haver considerat el Born actual com un patrimoni exclusiu de Barcelona i el seu Ajuntament; és clar que n'és, de patrimoni barceloní, però és molt més que això. És un patrimoni nacional, que, al cap de 300 anys, representa una ferida que recorre la nostra història, i que resta oberta en la mesura que hi ha un sentiment general que no es tancarà fins que no es recuperin les llibertats nacionals que demanden les actuals condicions històriques. En aquest sentit, les ruïnes del Born lliguen un dol històric amb un dol contemporani, un dol col·lectiu amb un dol individual, un dol urbà amb un dol nacional. Un dol que ens implica, ens interroga, ens compromet.

Continuo amb la presència pública d'estàtues ominoses, que tornen a representar la por, la subjecció i la vergonya. He sentit dir que, a Catalunya, n'hi va haver molt, de franquisme. El que hi va haver, per començar, van ser moltes morts, molts exilis, molta presó, molta gana, molta explotació, molt silenci, molta crueltat. I, sobretot, molta negació. La negació de l'altre: del que no combregava amb el règim, del que traginava antecedents familiars no assimilables, del que feia oposició, del que practicava una religió no oficial, del que tenia una orientació sexual no tolerada, de la que feia la seva pròpia vida al marge de les regles morals imposades... De la majoria de la gent. Una negació que encara patim sota els termes de la voluntat nacional negada, menystinguda, perseguida. ¿Què representen, sinó, les sentències, les imputacions, les persecucions del Tribunal Constitucional i de la Fiscalia General? Representen el no reconeixement de l'altre: en aquest sentit, la naturalesa profunda del franquisme perviu en la negació de l'Estat espanyol a reconèixer l'altre, que li mostra la seva cara més antidemocràtica. Per aquesta raó, igualment, la memòria és selectivament franquista, manté la impunitat dels botxins, i no permet aflorar les raons dels vençuts i els seus morts enterrats a les cunetes. El franquisme, malauradament, encara no és història. I la presència dels seus símbols ens sumeix en la humiliació i ens omple de vergonya. Quan es parla de monuments i memorials d'altres indrets, no es diu que són monuments del poder: la seva emoció és abstracta, com ho és la tomba del soldat desconegut. Sempre s'oblida el que hi ha per sota de l'exaltació monumental: les responsabilitats de les classes dominants en l'origen de les guerres, el manteniment de les velles estructures de dominació, la presència de botxins en càrrecs del nou ordre, els milions de morts de les classes més humils, les continuïtats explotadores... El que passa amb el franquisme és que ha pogut garantir la dominació i l'explotació, l'amnistia per als seus responsables i els morts a la seva esquena amb un mer transformisme que es va anomenar “transició”. ¿Per què havia de suprimir els seus monuments, si encara perviu? I la seva pervivència és tan real com el poder mantingut en sectors econòmics i socials de pobles i comarques. També d'aquí, no ho oblidem, perquè, entre nosaltres, també hi va haver una “transició”. En aquest sentit, l'exposició serà un pas cap a la depuració històrica i pública de responsabilitats sempre que vagi acompanyada del compromís de lluita contra el que perviu del franquisme en les actuacions actuals de l'Estat contra la nació catalana. Contràriament, serà un recordatori, no pas un esperó.

Finalment, sobre l'objectiu polític de l'esdeveniment. N'hi ha que veuen l'exposició com un episodi de la lluita per l'hegemonia cultural entre una visió ideal del país, lliure de la contaminació franquista, gràcies al viratge independentista, i una altra que encara confia en la regeneració de l'Estat per passar comptes al franquisme, gràcies a les noves generacions urbanes, disposades a trencar el “pacte de la transició”. Des del punt de vista estratègic, no hi veig incompatibilitats, atès que els primers no exclouen fer un referèndum pactat i els segons afirmen la plurinacionalitat de l'Estat i el dret al referèndum. Per sota, tanmateix, la lluita pel relat nacional al camp de batalla de Barcelona. Mentrestant, ahir, el Parlament anul·la 78.331 judicis sumaríssims franquistes...