Anul·lar Franco

Durant el franquisme la desobediència era filosòficament més fàcil i materialment molt més complicada que ara. La democràcia obliga el minoritari a acceptar resultats de votacions que contradiguin les seves idees o a considerar imbècil qui no hi combrega. I en tot cas sap que el sistema té les seves regles i que desobeir-lo pot ser fins i tot considerat heroic, però l'enfronta al risc de patir les conseqüències de la seva dissidència. Aquest és el joc, i fóra bo no oblidar-ho.

El sistema pot així reaccionar contra el regidor de la CUP a Vic acusat de sedició; ell ho sap i per això diu que “la desobediència és la via”. Però el sistema, que ens protegeix quan algú ens roba o ens segresta un fill, el mateix sistema que fa funcionar els serveis públics amb una relativa eficàcia, té clares les estratègies per imposar-se en casos en què el ciutadà es considera legitimat en la desobediència: no ficarà a la presó una primera espasa política (o potser sí, Otegi va ser a la presó sis anys i ja s'ha vist que el País Basc no s'aixecà en armes i que ni tan sols s'ha pogut presentar com a candidat a les darreres eleccions); el que farà, el que està fent, és emprar mesures menors amb les grans peces (inhabilitació de Mas, Ortega, Rigau, Homs) i enviar avís per a navegants de mesures greus mitjançant peces menors: potser Joan Coma anirà a la presó, però és dubtós que una majoria contundent de la població es mantingués mobilitzada tots els anys que el regidor s'hi estigués (si s'hi està). Si això no va passar amb Mandela, algú es creu que passarà amb en Coma? Amb això juga el sistema. Ben cert és que les revolucions tan sols es prediuen quan ja han passat, però l'Estat juga amb les certeses de què disposa, i una n'és que les revolucions no s'activen quan una contundent majoria creu que hi té a perdre.

Però dins del sistema també hi ha qui juga a fer veure que no hi combrega. Quan l'alcaldessa Colau o el conseller Rull diuen que no obeiran la sentència del TC que obliga Catalunya a permetre la tauromàquia en el seu territori, de què parlen? De traves administratives a la llicència d'activitat taurina? D'enviar els Mossos o la Guàrdia Urbana a impedir l'entrada a la plaça Monumental a José Tomàs? De multar l'empresa Balañá si n'hi organitza la pròxima temporada? No poden fer-ho sense incórrer en prevaricació; sense fer que les seves decisions siguin anul·lades en instàncies judicials com si d'una multa mal posada es tractés, sense donar ordres injustes a unes forces de seguretat a les quals posarien entre l'espassa i la paret; no poden fer-ho sense desdir llur autoritat quan s'hagin d'enfrontar a qui estructuralment a la seva vegada els hi nega (i estic segura que no els agrada), alguns sabent que van contra la llei, altres pensant que “desobeir és la via”; aquest últims s'autoanomenen, i els hi diem, antisistema, perquè no en volen un de diferent, ans la negació de qualsevol ordre, regla o manament. Amb ells el pacte no obliga, per sobre de l'ordre sempre hi ha la llibertat.

El Parlament de Catalunya a aquest respecte també n'ha fet unes quantes, de desobediències; que ho són pel que fa al Dret, ho sabem perquè els lletrats ja les van advertir. La més evident, la de la presidenta Forcadell, quan va permetre votar (no debatre, com diu ella, perquè per parlar en un Parlament no hi ha delicte que empari una acció judicial en democràcia) les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Potser a ella li passarà com a Otegi, potser durant un temps serà fora de la circulació; diu no tenir por, però ha de saber que l'aparell judicial ha individualitzat en la seva persona el pols actual d'un aparell que sembla trontollar. Podrà ser substituïda, sí, però mentre es pugui individualitzar, la llei s'imposarà un i altre cop sobre el desobedient.

Altra cosa és analitzar accions del Parlament sense context jurídic, com anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme. Si és una actitud política, res a dir. Però que ningú no pensi que això té algun efecte jurídic: no hi ha competència normativa, sobretot perquè els sistemes jurídics són el que el juristes anomenem autoreferencials, tan sols tenen consistència en sí mateixos: dir que és nul el judici a Companys és tant com dir que la resta del franquisme fou legal. O que hi cap la possibilitat d'anul·lar el franquisme, que és el que semblava simbolitzar tirar a terra l'estàtua de l'exposició del Born. Com si això esborrés de la memòria que Franco va morir manant i al llit. Que som els autors de la nostra història.